Fa temps molt temps, massa m'atreveria a dir. Veient les esbatussades, els estirabots i les sortides de mare d'alguns prohoms del món independentista, em va entrar el cuquet de fer una recerca, i un posterior informe - a veure si me'l pagaven-, per trobar una explicació científica del perquè aquests prohoms, tants seriosos ells en els seus respectius camps, es bevien l'enteniment quan es tractava de defensar la independència de Catalunya.
Les investigacions m'han portat a poder emetre un diagnòstic - digueu-me agosarat com la ignorància- prou clarificador del perqué d'aquesta metamorfosi. I li batejat com La síndrome d'en Macià, o La malaltia de l'Avi - tota síndrome que es preï té un nom alternatiu-. I qué es La síndrome d'en Macià?
La Síndrome d'en Macià, o la malaltia de l'Avi es un transtorn del comportament que només afecta a persones independentistes catalanes d'ambdos sexes.
Es caracteritza, per la creença de que Catalunya només potser independent, si ell o ella son els líders. Tot i no ser una malaltia violenta, el que si produeix en els afectats es unes ganes irrefrenables d'engegar-ho tot a dida sinó son els cridats, o així ho creuen ells o elles.
Un altre de les característiques d'aquest transtorn, es el seu marcat individualisme degut a la mateixa naturalesa de la síndrome - ells o nigú-, per tant es molt rar que es puguin trobar més de dos malalts en una mateixa formació. Arribat el cas, un dels dos opta per marxà i engegar un altre formació o associació. Aquest fet, es el que fa molt difícil tira endavant mesures terapèutiques pel seu tractament en forma, per exemple, d'associació d'afectats. Fins fa poc era una síndrome considerada estranya, ja qué només afectava a una petita minoria, bàsicament política. Peró els darrers anys s'han observat més casos, estenen-se per tots els estrats del món independentista -confraries,associacions, aplecs, patums,etc...-.
“Macià té una gran fe en els destins de Catalunya.
És una fe
formidable que no ha sofert mai cap quebrentament, a despit de tantes i
tantes contrarietats com l’han embestida.
En les hores amargues de
l’exili, en els moments enguniosos de Prats de Molló,enfront les
maniobres diplomàtiques que li barraven les fronteres d’alguns països
sud-americans on anava a impregnar de la seva mateixa fe als
compatricis que hi resideixen, Macià era sempre el mateix:l’home que
creu indispensables els entrebancs per a assolir la fita de l’ideal.
Com un Rizal, com un Martí, com un batlle de Cork, com un Gandhi... Veus ací un home que no es torç ni amb l’afalagament ni amb l’acot.
Deixant de banda el seu encert o desencert, un sol crit repercuteix:
Macià és tot un home”.
L’octubre de l’any 1930, la revista berguedana
“Tagast” dedicà aquestes i més paraules de lloança a Francesc Macià.
Fins l’any 1905, quan ja tenia més de quaranta anys, Macià havia estat
tinent-coronel de l’exèrcit espanyol, però a partir de llavors orientà
la seva vida vers nous objectius.
Concretament, esdevingué un lluitador
–en diversos fronts- a favor de l’alliberament nacional de Catalunya.
Tenint en ment aquest ideal, encapçalà diferents partits i iniciatives
polítiques:
1 - la Federació Democràtica Nacionalista,
2 - Estat Català,
3 - l’intent d’alliberar nacionalment Catalunya amb un petit exèrcit que
havia de sortir de Prats de Molló, entrar al Principat, declarar la
independència i buscar suports per defensar-la;
4 - el Partit Separatista
Revolucionari Català
5 - o l’aprovació d’una constitució per a una
República Catalana independent.
Per tot plegat, l’octubre de 1930 –quan
feia pocs mesos que havia caigut la dictadura de Primo de Rivera-, Francesc Macià era una figura molt carismàtica en els ambients més
catalanistes del país.
Fou en aquest context que la revista Tagast
dedicà l’esmentat article a “l’avi” Macià.
1930-10-12
“Macià té una gran fe en els destins de Catalunya.
És una fe
formidable que no ha sofert mai cap quebrentament, a despit de tantes i
tantes contrarietats com l’han embestida.
En les hores amargues de
l’exili, en els moments enguniosos de Prats de Molló, enfront les
maniobres diplomàtiques que li barraven les fronteres d’alguns països
sud-americans on anava a impregnar de la seva mateixa fe als
compatricis que hi resideixen, Macià era sempre el mateix: l’home que
creu indispensables els entrebancs per a assolir la fita de l’ideal.
Com un Rizal, com un Martí, com un batlle de Cork, com un Gandhi...
Veus ací un home que no es torç ni amb l’afalagament ni amb l’acot.
Deixant de banda el seu encert o desencert, un sol crit repercuteix:
Macià és tot un home”.
L’octubre de l’any 1930, la revista berguedana
“Tagast” dedicà aquestes i més paraules de lloança a Francesc Macià.
Fins l’any 1905, quan ja tenia més de quaranta anys, Macià havia estat
tinent-coronel de l’exèrcit espanyol, però a partir de llavors orientà
la seva vida vers nous objectius.
Concretament, esdevingué un lluitador
–en diversos fronts- a favor de l’alliberament nacional de Catalunya.
Tenint en ment aquest ideal, encapçalà diferents partits i iniciatives
polítiques:
1 - la Federació Democràtica Nacionalista,
2 - Estat Català,
3 - l’intent d’alliberar nacionalment Catalunya amb un petit exèrcit que
havia de sortir de Prats de Molló, entrar al Principat, declarar la
independència i buscar suports per defensar-la;
4 - el Partit Separatista
Revolucionari Català
5 - o l’aprovació d’una constitució per a una
República Catalana independent.
Per tot plegat, l’octubre de 1930 –quan
feia pocs mesos que havia caigut la dictadura de Primo de Rivera-,
Francesc Macià era una figura molt carismàtica en els ambients més
catalanistes del país.
Fou en aquest context que la revista Tagast
dedicà l’esmentat article a “l’avi” Macià.