Allà a migdia han tocat / el timbre a una hora assenyalada: no solen tocar a la porta massa sovint -més encara sense previ avís- si no es tracta del carter quan du un paquet, d'un jehovà o d'algun altre comerciant d'ànimes; la llàstima és que això ho he pensat quan ja li havia obert la porta i començava a baixar els escalons. Ni carter, ni jehovà ni venedor d'enciclopèdies: era un homenet d'uns cinquanta anys que no havia espinyat la porta de ferro ni tan sols mirava per vore qui baixava, només restava immòbil en direcció al carrer; un homenet amb la pell bruna i els ulls blaus que es pareixia al que, fa unes setmanes, un arruixó el pillà pel carrer camí del Caló i s'hagué de refugiar a redòs de ma casa. He aguaitat sense acabar d'obrir la porta i només he tret el cap, d'una manera més aïna còmica. «¿Te sobra un trozo de pan?», ha dit com tremolós. Li he contestat sense pensar-m'ho: «Un poc de pà? No crec...»
No li he dit cap de trola, a l'homenet: rar és el dia que hi ha pà acabat de comprar en ma casa. Només anar-se'n he obert la despensa i he vist que hui sí que n'hi havia: un senceret i una punteta d'ahir, segurament, però encara blaneta. He tornat a baixar corrents amb el pà per si encara estava pel carrer, però ja no l'he vist. Sort que puc contar-ho ací en el bloq per a netejar-me la consciència i que Jehovà em perdone els meus pecats...
