No intentis escandalitzar.
No busquis ser original.
No pensis diferent.
Les idees, tonteries i barbaritats més inverosímils‚
fa milers d’anys que s’han escrit‚ dit o fet.
Visc(a) la simplicitat!
...
Els darrers anys ha près cos una certa idea que no tenim rumb fix. Que estem desorientats. Que la nostra societat es dirigeix cap a un futur incert. Que manquen lideratges polítics, socials i ètics. I que la crisi econòmica, per alguns molt més que econòmica, és la conseqüència no pas la causa, d'un excés de viure al dia sense importar-nos per a què vivim. D'una patologia crònica que es mou sota la premisa "l'únic futur que importa són els propers cinc minuts".
En aquest escenari, la política no és aliena a aquest desencís. Més aviat al contrari, és el blanc sobre el qual recauen crítiques de tan frustrant horitzó. I molts polítics -i moltes- etziben pals de cec com aquell boxejador que es defensa dels atacs desesperadament, amb l'equilibri malmès i la feblesa evident del seu cos. S'inventen campanyes, s'elaboren argumentaris, es redacten propòsits d'esmena i s'esquiva com es pot un dia a dia feixuc que els manté a prop del knockout. Estèrilment, es procura descobrir una recepta màgica a partir de la qual tothom quedi abduït en un somni que ens ha de mostrar el camí a seguir.
La política en general i l'activitat dels polítics en particular, hauria de simplificar la seva tasca amb l'objectiu de fer-la més eficaç però també més comprensible. Fer fàcil allò que és fàcil: explicar-se. No defugir la responsabilitat de dir a la ciutadania que vivim moments difícils, però que com a mínim, seran compartits. Que malgrat les dificultats hi ha algun objectiu pel qual encara val la pena lluitar. Que, de vegades, petits detalls, avenços o progressos justifiquen la complicitat dels electors. Que el gruix de la societat, sovint, no demana a partits ni a institucions la lluna en un cove, però sí la convicció que estem disposats a posar rumb en alguna direcció. Que es dona exemple. Que es recuperen valors com l'austeritat, la humilitat, la disciplina, l'ordre o la discreció. Que és preferible tractar a la ciutadanía com a un fill adult, més que no pas com a un nen capritxós. Que les societats avançades són perfectament capaces de distingir un estímul d'un "placebo". Que els polítics són ciutadans/nes com qualsevol altre, però que són els primersciutadans/es. Però no pas per a mostrar desconcert, vulgaritat o tacticisme de poca volada, sinó exemple, compromís i, amb els temps que corren, honestedat. Ben poca cosa, però pel que sembla, ben difícil de transmetre. No es tracta de simplisme, sinó més aviat de simplicitat.
Deixa'm apuntar una petita solució en la que hi crec fermament: llistes obertes! Les llistes obertes demanen més compromís no només dels elegits sinó també dels votants a l'hora de decidir-se.
De totes maneres no és nom'sforçès la classe política, on ha quedat la cultura de lèsforç de tota la vida? per no parlar del treball conjunt que és de sentit comú crec jo però que està en algun lloc perdut del subconscient col.lectiu. Crec que la crisi ho portarà de nou... però a quin preu tornarem a ser senzills i reclamar normalitat?
M'ha agradat molt l'apunt ! Abraçada gran!
m'he fet un tip de sentir aquests dies..."es que TAL és molt complexe. No és fàcil d'explicar perquè hem arribat a TAL. Era molt difícil preveure TAL"...i sona a tanta excusa... hauríem de ser una mica més Forrest Gump -no creus?-
espero que hagis disfrutat de Sitges ;-)
fins aviat!
Oriol
Però que brut que està el pati, eh? I d'exemple, compromís i honestedad n'estem tant farts de TANTA!
No saps com desitjaria una bona escombrada amb un bon raig de salfumant!!! Tant, que fins i tot m'hi posaria jo. Llàstima que em retirarien a la primera de "canto" per imprudent. Aiii!!! que em venen unes ganes de parlar que millor que marxi. Estic com una rata rabiosa...
Bon diaaaaaa!
Com sempre, m'ha encantat el teu apunt...
Anna
però tens raó. Cada cop més gent té aquesta sensació i no sembla que hi hagi ningú disposat a posar remei. M'entristeix. Només caldria més fermesa. Tinc la sensació que estem instal·lats en el "millor que no fem soroll", "aquest mal no vol soroll" o "posem-hi seny". De vegades és millor un bon crit. Demostrar que ens importa el que pensa la gent. Cas Millet, Cas Tribunal Constitucional... Vull pensar que no tothom és igual!
bon dia Anna,