A l'article d'ahir diumenge apuntava els avantatges evidents que pot comportar per al moviment independentista la creació i bon ritme de Reagrupament sobretot en termes d'aritmètica parlamentària, però cap al final n'esmentava també algun risc. Per exemple, el derivat de no poder proclamar la independència i haver de gestionar l'alternativa. Hi ha qui diu que quedar-se a l'oposició no és cap problema. Res no és un problema en si; governar tampoc, a priori. Tot depèn d'allò que passi i allò que facis sigui al govern o a l'oposició. Relacionat amb això, però, hi ha un risc més gran encara: no saber repartir bé la càrrega i posar-ho tot al sac d'una sola estratègia d'oposició. Intento explicar-me.
Per molt que alguns comentaris d'ahir no ho acceptessin, la meva anàlisi continua essent que Esquerra ha hagut de gestionar el mentrestant de la independència a causa de la resistència autonomista de CiU, que els ha deixat sols amb els seus 23 i 21 diputats. Fins ara no hi havia alternativa. El fet que ara n'hi hagi pot canviar les coses, certament. I es pot produir un reequilibri de forces; també és cert. Però siguin quins siguin els protagonistes, en cas que no sumin majoria absoluta per la independència el problema continuarà essent el mateix: com gestionar el mentrestant. S'entra en el joc o se'n resta al marge?
Ja quan Reagrupament era un corrent intern d'ERC hi havia l'opinió molt estesa que el partit s'hauria d'haver quedat a l'oposició, permetre la sociovergència i enfortir-se fins a la majoria absoluta o fins que tingués la força suficient. Qui estigui convençut d'això no canviarà pas d'opinió pel que jo pugui escriure ara, però només dic que no és tan evident i que la dinàmica no estava assegurada. El risc d'apostar massivament per un independentisme d'oposició és que la segona part de la condició, el creixement des de l'oposició, no s'acabi d'aconseguir suficientment. Per contra, crec que és una estratègia molt més segura repartir els esforços entre un partit de govern i un partit d'oposició.
Fins ara, el problema era que el partit de l'oposició no oferia un producte millor al mercat independentista. Ara la sort és que hi ha un nou partit que pot oferir això i, per tant, com que la centralitat política és certament la independència, uns aniran quedant bandejats pels altres. I de tot plegat se'n deriven tres conseqüències:
1. La pèrdua de força de CiU, que volia fer passar tothom per la Casa Gran i es troba que la seva militància més independentista festeja amb RI o comença a rumiar-se de passar-s'hi.
2. La pèrdua de força d'ERC, que també veu com alguns troben més atractiva i directa la nova alternativa. (Quant a això, personalment confio en una reacció que no es pot fer esperar gaire.)
i 3. Que la majoria de l'independentisme pot ser arrossegat cap a les posicions partidàries de fer oposició i, per tant, deixar el govern en mans dependentistes sense garanties clares de poser-ho capgirar.
Ja quan Reagrupament era un corrent intern d'ERC hi havia l'opinió molt estesa que el partit s'hauria d'haver quedat a l'oposició, permetre la sociovergència i enfortir-se fins a la majoria absoluta o fins que tingués la força suficient. Qui estigui convençut d'això no canviarà pas d'opinió pel que jo pugui escriure ara, però només dic que no és tan evident i que la dinàmica no estava assegurada. El risc d'apostar massivament per un independentisme d'oposició és que la segona part de la condició, el creixement des de l'oposició, no s'acabi d'aconseguir suficientment. Per contra, crec que és una estratègia molt més segura repartir els esforços entre un partit de govern i un partit d'oposició.
Fins ara, el problema era que el partit de l'oposició no oferia un producte millor al mercat independentista. Ara la sort és que hi ha un nou partit que pot oferir això i, per tant, com que la centralitat política és certament la independència, uns aniran quedant bandejats pels altres. I de tot plegat se'n deriven tres conseqüències:
1. La pèrdua de força de CiU, que volia fer passar tothom per la Casa Gran i es troba que la seva militància més independentista festeja amb RI o comença a rumiar-se de passar-s'hi.
2. La pèrdua de força d'ERC, que també veu com alguns troben més atractiva i directa la nova alternativa. (Quant a això, personalment confio en una reacció que no es pot fer esperar gaire.)
i 3. Que la majoria de l'independentisme pot ser arrossegat cap a les posicions partidàries de fer oposició i, per tant, deixar el govern en mans dependentistes sense garanties clares de poser-ho capgirar.
No es tracta d'anar o no a l'oposició, sino que a l'oposició o al govern, ho facis bé. Reagrupament entrarà a un govern que treballi per fer un referendum. Però allò que és més important és que ho faci bé, que es percebin com a bons governants o opositors. Dit en altres paraules, el problema no és tant que ERC estigui al govern, sinó com ho fan, com ho expliquen, què diuen els del partit que no hi són, i què diuen els que són a dins del govern. I no oblidem, que una de les causes que caigués CiU, va ser que la gent n'estava farta del seu govern, i va voler provar-ne un altre. Quan no es governa bé, has de plegar. O d'una altra manera, si el teu electorat no percep com a positiu el desenvolupament del teu pacte, és que vas per mal camí.
En Carretero va ser alcalde de Puigcerdà sense tenir ell majoria, al contrari, els seus socis tenien més regidors. Però va saber-ho fer, i a els següents eleccions va guanyar per majoria absoluta.
Des de Reagrupament, o almenys jo, no ens plantegem si ser o no al govern, sino provar de equivocar-nos i entrar al govern si hi podem guanyar, i quedar-nos a l'oposició si allà hi guanyem més. Però sempr, fent-ho bé i guanyant-hi.
ERC i CiU no ho han fet bé, s'han equivocat. I no passaria res si rectifiquessin. Però no ho fan. Així que per això ha sorgit Reagrupament.
A mi em sembla que el concepte de "fer-ho bé" és massa genèric i subjectiu per deixar-lo anar tot sol en el judici d'una acció política. És la teva opinió, i segurament no és la meva. D'altra banda, qualsevol polític aspira a fer-ho bé, i dira que qualsevol persona ha d'aspirar a fer bé el que fa. Per tant, em sembla que no és un element substancial per fer girar una posició política, com deia no perquè no sigui raonable, sinó perquè és massa genèric i subjectiu. A més, hi haurà coses que materialment i/o ideològicament estaran ben fetes i d'altres que no al marge de la posició política més o menys interessada.
Quan al judici de la tàctica d'ERC, jo no penso pas que l'oposició hagués estat l'ancoratge que permetés conservar els vots del 2003. No ho sabem i és una mica agosarat assegurar en un sentit o en un altre. ERC era l'únic partit parlamentari independentista (aviat espero n'hi haurà un altre) i clar, les tàctiques de tots els militants tenen orientacions diferents, i si ERC ha perdut molts i molts del 2003 també és cert que molts i molts els ha conservat.
D'altra banda, si RCat és tant necessària cal començar per constatar que existeix gràcies a ERC, ni que sigui per no compartir-ne la tàctica, i des d'ERC han sortit la majoria (ningú s'haria d'enfadar per aquesta constatació perquè així és i a més, majoria no vol dir la totalitat) dels seus adalids.
Aviat al Parlament hi haurà -espero- una opció independentisa d'esquerres i una altra "ni de dretes ni d'esquerres", opció aquesta que possiblement també era necessària per atreure independentistes que ho siguin tout court, de dretes o simplement no d'esquerres, per la qual cosa els independentistes en general ens hem de felicitar perquè sembla que tindrem un parell d'opcions raonables per triar amb possibilitats d'entrar. RCat entrarà al Parlament perquè hi ha molts vots independentistes que l'esperen, però com que també n'hi ha molts que no se'ns passa pel cap, és obvi que RCat no pot atorgar-se ser l'únic partit independentista.
Voler atorgar-se el monopoli de l'independentisme no és una opció assenyada i més per qui no ha estat capaç de guanyar a ERC -l'únic partit independentista al Parlament- per molt bé que ho fés "el senyor metge" a Puigcerdà (aquest home no tot ho ha de fer malament).
La crítica resultadista de Carretero a ERC aviat també la podrem fer els d'ERC a la inversa, positivament (com espero) o negativament, perquè ara Carretero per fi aportarà proposta política. De moment ja ha posat una fita: 10 escons. És amb el temps i amb el dia a dia que veurem si la progressió de RCat és geomètrica tal com ens ha venut "el senyor metge", si només aconsegueix un repartiment d'escons independentistes o si, directament, el seu discurs de vendre la pell del llop abans de matar-lo no ha tingut èxit.
Teps al temps.
No entenc la posició de Reagrupament, malgrat que penso que segurament -i espero- pot donar resposta a molts votants independentistes que no són d'esquerres, que posen la independència per davant de tot o fins i tot, com ara pera ra planteja Carretero, independència o res.
Primera. No entenc aquest afany de monopolitzar la posició independentista. Políticament sóc d'ERC però, juntament amb l'èxit que espero de RCat, més gràcia encara em faria que CIU adoptés una posició independentista de debò, perquè la posició de CIU de pactar amb ERC sense comprometre's a fer un pas sobiranista, personalment, no m'agrada.
En relació amb això, només recordar que si bé RCat impulsa un partit front únic independentista, els mateixos fundadors fan haver d'escindir-se d'ERC perquè no van obtenir majoria.
A més, hi ha persones d'esquerres que lliurement triem l'opció de fundar o alinear l'independentisme amb les posicions esquerranes, des de l'esquerra revolucionària de les CUP a l'esquerra socialdemòcrata o possibilista d'ERC. Si l'independentisme no tingués posicions d'esquerra hi hauria una orfandat en molts sectors de la societat.
Per tant, més que el front únic preelectoral, el que és important és que quan, passades les eleccions, hi hagi més diputats independentistes al parlament facin el sotrac necessari. No cal que tots hi anem amb un mateix partit o amb un mateix estil.
Segona. No entenc en maniqueisme polític de la direcció de RCat en aquesta seva versió maximalista actual. Ara per ara només hi ha un partit que té una posició independentista (aviat dos) i d'altres, la resta, que no. Però, malgrat això, penso que no s'han de menystenir els votants sobiranistes que hi pugi haver a les formacions no independentistes, des de CIU fins a IC, passant també pel PSC (per cert, un regidor socialista de Puigcerdà ha entrat fa poc a RCat i ningú no li ha demanat explicacions). Si no som capaços d'obrir els braços des de diferents posicions flac favor farem a la causa nacional.
Tercera. El populisme de la direcció de RCat també es percep en la crítica a la ideologia d'esquerra d'ERC. Entenc que hi havia molts votants d'ERC només independentistes, o independentistes que toleraven posicions d'esquerres, i sobretot, independentistes que els ha regirat l'estomac els tripartits. Sense entrar en les tàctiques possibles, és obvi que alguns d'aquests votants ignoren estatuts i declaració ideològica d'ERC, que és pública. Si bé no tothom no té perquè llegir-se aquests documents i saber que ja fa molts anys que, els partits d'esquerres catalans (ERC, IC i PSC) votaven des de l'oposició i en el dia a dia en el mateix sentit. Això, que pot ser ignorat per molta gent, no seria raonable que ho ignorés el "metge de Puigcerdà" que suposo que era despert, tant quan era diputat a l'oposició com quan va ser conseller... i suposo també, que l'autoproclamat líder suprem i únic de l'independentisme coneixia els documents bàsics d'ERC quan era a la direcció... És difícil no pensar en la Rosa Díez a l'observar el perfil, actituds i missatges de "el metge", obiant els patriotismes oposats d'ambdós.
Bé, un altre dia continuo. Vaig a llegir una estona.
Fins a la propera.
Pretendre que el sobiranisme creixi a l'oposició és un despropòsit: si ara no pot formar govern ... caldrà esperar quatre anys més per tornar-ho a provar. Mentretant la sociovergència que s'hi instal·li farà mans i màniques per deconstruir qualsevol projecte que vagi més enllà de l'autonomisme, com va fer durant els 23 anys de govern Pujol. L'anestèsia que rebrem serà absolutament esfereïdora i l'unionisme (tebi o abrandat) mantindrà les seves característiques: la pàtria a la cartera.
Mentre no hi hagi una majoria per proclamar la independència, el sobiranisme (de dretes o d'esquerres) ha d'estar a govern perquè és des del govern que es fan les coses i es prepara el país per a la independència. Fa sis anys els productes catalanas que s'exportaven no arribava al 10 per cent, sent el mercat espanyol el principal comprador de productes: així venen els boicots i fan por al nostre teixit productiu. Ara, en poc temps, ja s'arriba al 20 % en exportació: això ens fa menys depenents d'Espanya. I això es fa des del govern, amb la Conselleria de torn. Si comercialment no depenem d'Espanya ... no farà por als productors el terme independència. Això ja ho havien aplicat els egipcis.
El mateix amb altres qüestions: llei de Serveis Socials, sector energètic ... en fi que la independència no es proclama des del bosc del Serralloonga!
... de bon rotllo, la paraula clau la escrius en la tercera línea: “Mentrestant”. Serà que començo a tenir por que se’m passi l’arròs, però de mentrestants, pluges fines i peixos al cove ja no menjo.
Els convergents mantenen un discurs simètric al teu; “el tripartit està desfent tot allò que els governs Pujol van crear”.
No acabo d’entendre que fent balanç d’aquests trenta anys (30 !!) ningú pugui estar orgullós de les fites assolides a nivell nacional. Crec que és el moment de fer un pas endavant tots plegats, abans que sigui massa tard.
És necessari que els d’esquerra, dreta o el que vulguin anomenar-se s’adonin que cal tenir les eines primer. La resta són estratègies de vol de gallina que no serveixen per sortir del corral.
El que de debò és necessari és que hi hagi molts més diputats independentistes al Parlament, i no que siguin del mateix partit.
No estar orgullós dels avenços és molt fàcil, però aconseguir avenços és el que ens ha de preocupar i com que això no és fàcil, em sembla que ara falta traduir alguns discursos, d'il·lusió a vot, de l'imaginari de molts de nosaltres a la realitat.