La primera assemblea nacional de Reagrupament marca l’inici d’un canvi d’època en la política catalana. I és que l’associació no neix com un actor més del panorama polític. És molt més que això perquè es tracta d’un moviment radicalment diferent a tots els agents que en les últimes dècades han configurat el sistema polític del país. No tan sols busca sacsejar la política catalana perquè ja res torni a ser com abans. La seva vocació no és la d’aconseguir el poder per dedicar-se a administrar l’autonomia, no vol ser alternativa de govern, tampoc una força petita que pugui però tocar poder o condicionar la gestió del dia a dia. Com ha dit avui Joan Carretero el que Reagrupament persegueix és un canvi d’estat, és a dir, anar encara més enllà d’un canvi de règim. “L’Estat Català és el nostre destí”, ha proclamat. Reagrupament i el que representa suposa superar d’una vegada el parany de fer pivotar la política catalana sobre l’eix esquerra-dreta quan aquí no es podrà fer política fins que tinguem un estat com el que tenen les nacions normals del món. Per això el compromís que aquest dissabte Reagrupament ha assumit amb el poble català és el de proclamar la independència de manera unilateral des del Parlament. Es proposa passar de la Catalunya genuflexa a la Catalunya lliure, recuperar la dignitat perduda. Perquè el problema no és Espanya, som nosaltres, la nostra actitud de súbdits. Ser lliures depèn única i exclusivament de nosaltres. Salvador Cardús ja ha dit avui que no hem d’esmerçar gaire energia en fer pedagogia de la necessitat de la independència. Que és necessària ho sap tothom, ho saben fins i tot els que paradoxalment s’hi oposen. Saber transmetre que la independència és possible i volatilitzar els temors que fa anys que ens tenallen i ens mantenen esclaus és el gran repte de Reagrupament.

Com que estimem el nostre país el volem lliure. I també perquè estimem el nostre país plantegem la independència al costat de la regeneració democràtica. Perquè si ens dotem d’un estat és per disposar d’una democràcia d’alta qualitat, perquè volem que Catalunya sigui avantguarda mundial, un país que excel·leixi i sigui referent en els terrenys de la cultura, la tecnologia, el coneixement, la recerca, la innovació, i deixi de premiar la mediocritat. Un país de gent emprenedora i treballadora, sense mentalitat burocràtica, que arrisqui, que no posi límits a la seva ambició i que no es conformi en copiar els millors models sinó que esdevingui el model. Un país d’oportunitats en què els ciutadans visquin cada dia millor i en el que puguin participar de la gestió dels afers públics. Un país en què la política es caracteritzi per la voluntat de servei a la comunitat, en què la política no s’entengui només com un modus vivendi vitalici de determinades persones que potser tindrien serioses dificultats per gaudir d’un salari tan suculent en altres àmbits professionals.

Som una nació mil·lenària que ha viscut vicissituds de tota mena. No ens creiem superiors ni millors que cap altra comunitat humana però ens sentim orgullosos de ser com som i de parlar la llengua que parlem. Al llarg de la història s’ha anat configurant el nostre ADN particular que ens singularitza. En un món global amb tendència sovint a la uniformització i més encara en el marc d’un estat que menysprea la diversitat només podem garantir la preservació d’allò que ens defineix com a catalans mitjançant un estat propi. També per això volem un estat. Però que quedi clar que el nostre no és un projecte essencialista que s’encaterini del passat, com diuen alguns, del que estem parlant és de present i de futur. De construir un estat modern, avançat, al servei dels ciutadans. El que és retrògrad és defensar que un país no pugui administrar-se per si mateix i acceptar sense ni tan sols protestar que uns altres es quedin amb els teus recursos.

Si en els últims mesos Reagrupament ha estat treballant a les drassanes en la construcció de l’instrument avui podem dir que hem fet el bateig de la nau que es troba ja a port a punt per començar a navegar amb rumb a la llibertat. El full de ruta és molt clar. Abans de llevar àncores cal que siguem més encara els disposats a embarcar-hi. A l’apassionant trajecte hi són invitats tots els patriotes que vulguin remar en una mateixa direcció. Però el que no es pot fer és mantenir el vaixell a port per gaire temps, la urgència de la independència marca el tempo. I cal que tothom vagi agafant el seu rem per amb tenacitat i disciplina marcar la velocitat de creuer oportuna. Uns quants ja tenim el rem a punt. Sabem que hi haurà mala mar i que les adversitats seran múltiples, en som plenament conscients i això precisament ens farà més forts. Ara cal sumar més i més gent, repartir molts més rems i emprendre el viatge definitiu d’una vegada. Sense defallir, sense por de la por, amb la determinació que ens conduirà a la victòria.

 ‘Ja t’has reagrupat?’ o ‘Encara no t’has reagrupat?’. Aquestes són les dues preguntes que a partir d’avui han de córrer com la pólvora entre els catalans i catalanes. Perquè s’adonin que ja no val més practicar el victimisme, allò de viure instal·lat en la queixa permanent i no fer res o mantenir-se sempre a l’expectativa. Perquè s’adonin que tenen l’oportunitat però també el deure i la responsabilitat de contribuir a escriure un dels capítols més bells de la història, el de l’assoliment del bé més preuat de tot país: la seva llibertat.  

Des d’aquí felicitar els organitzadors de l’assemblea d’avui i els 18 components de la junta directiva de l’associació que han resultat elegits. Com ha fet Carretero, un reconeixement especial al nucli promotor de Reagrupament. Veure’ls tots junts a l’escenari i tot el públic dempeus entonant el nostre himne ha estat una de les imatges més emotives i estimulants de la jornada. Un esperó que ens ha de guiar en la molta feina a fer a partir d’ara, cadascú des de la seva parcel·la ha de trobar de quina millor manera pot contribuir a convertir aquest somni col·lectiu en una realitat que avui sabem que està a tocar.

Moment vibrant també quan Jordi Comas ha donat la benvinguda a les personalitats de diferents àmbits que avui han volgut ser amb nosaltres. Alguns esperaven un il·lustre que no ha vingut perquè encara no tocava. No es poden cremar tots els cartutxos en un sol dia, el creixement que hem d’experimentar és per fases i cal no aturar-se però tampoc precipitar-se. Ja veureu com el que ha de passar acabarà passant si fem cas del consell de no defallir. Il·lusionant l’estratègia d’expansió detallada per Emili Valdero, que crec totalment realista si es treballa en la línia adequada. L’únic que penso és que no ens podem limitar a intentar captar aquest mig milió d’exvotants de formacions d’obediència catalana desencisats, hem de ser molt més ambiciosos. D’acord que és el nostre electorat potencial però haurem de seduir molts més electors per aconseguir el que volem aconseguir. De pell de gallina la intervenció de l’alcalde d’Arenys de Munt. I estel·lars els dos discursos del metge de Puigcerdà.

Ara és l’hora de la veritat. Comença el compte enrere. L’Estat Català és el nostre destí.