Madrid ahir caminava enganxada als auriculars de les ràdios, pendent dels mòbils, de les televisions dels bars on els treballadors aprofitaven el cigarret o el descans per seguir espectants si finalment érem olímpics; i fins i tot jo, que fins aquell moment tant me feia la qüestió, per no dir que n'havia passat ben olímpicament, anava pendent i amb cert formigueig...
Abans d'ahir, en canvi, la gent no és que en parlés gaire, vaja, que tanmateix exercien aquell mig passotisme i indiferència que sorpren a vegades en aquesta ciutat, d'altra banda "tan suya", tan meva...
Ahir, però, com si ens anés la vida amb allò...
...els carrers n'estaven plens, de vehicles, de gent; hora i mitja vaig
trigar en creuar de Gran Vía a Cibeles amb el meu cotxe matrícula de
Madrid decorat amb un ruquet i una estelada, enganxines que van
despertar les ires d'un individu que no se'n va poder estar i en un
semàfor se m'ascostà a la finestreta i em diguè cridant: Visca Espanya, mort als separatistes catalans... I
tot seguit s'hi ficà a un taxi i desapareguè no sense fer-me abans
gestos amb el dit traient el braç per la finestra. Només en una ocasió
m'havia passat una cosa semblant, però el menda no va baixar del camió...
Ben al·lucinada vaig continuar al volant, amb un somriure d'idiferència als llavis (deia la meva àvia que "no hay mayor desprecio que no hacer aprecio") i sense immutar-me, tota encuriosida pel català tan excel·lent que gastava el paio en qüestió, i preguntant-me si seria un català botifler resident a Madrid, o en canvi era un paisà meu que s'havia aprés la frase per deferència als separatistes catalans als que criticava, o per assegurar-se que se l'entenia perfectament...
Absorta en allò, vaig seguir camí pels carrers cèntrics de Madrid, mentre escoltava, per les emissores de radio, locals o estatals, com anaven donant compte del minut a minut. Els companys del curs que faig a la tarda van demanar perllongar el descans per veure-hi el desenllaç; i jo, aprofitant el temps "de asueto", vaig fer un esprint per acostar-me a la Plaza de Oriente (ja té nassos el lloc escollit per congregar la gent...) per veure com respirava la cosa i per pura curiositat morbosa, antropològica i ... jo que sé, simplement per poder dir: jo hi era quan... que sé jo...
I n'hi havia de tot a la plaça, gent pròpia de l'espanyolisme més ranci, la qual em despertava unes ganes horribles de no sentir finalment el nom de la meva ciutat, només per no haver d'aguantar-los l'esclat nacionalista (del seu nacionalisme, que és el que val, és clar); però tanmateix n'hi havia d'altres... la bona gent... que només volien (com potser volia jo també? potser sí, si m'aturo a pensar...) només volien sentir que la seva ciutat, en la que havien nascut i la que s'estimaven, finalment resultava l'escollida... sense més anàlisi ni més rerefons...
Ben al·lucinada vaig continuar al volant, amb un somriure d'idiferència als llavis (deia la meva àvia que "no hay mayor desprecio que no hacer aprecio") i sense immutar-me, tota encuriosida pel català tan excel·lent que gastava el paio en qüestió, i preguntant-me si seria un català botifler resident a Madrid, o en canvi era un paisà meu que s'havia aprés la frase per deferència als separatistes catalans als que criticava, o per assegurar-se que se l'entenia perfectament...
Absorta en allò, vaig seguir camí pels carrers cèntrics de Madrid, mentre escoltava, per les emissores de radio, locals o estatals, com anaven donant compte del minut a minut. Els companys del curs que faig a la tarda van demanar perllongar el descans per veure-hi el desenllaç; i jo, aprofitant el temps "de asueto", vaig fer un esprint per acostar-me a la Plaza de Oriente (ja té nassos el lloc escollit per congregar la gent...) per veure com respirava la cosa i per pura curiositat morbosa, antropològica i ... jo que sé, simplement per poder dir: jo hi era quan... que sé jo...
I n'hi havia de tot a la plaça, gent pròpia de l'espanyolisme més ranci, la qual em despertava unes ganes horribles de no sentir finalment el nom de la meva ciutat, només per no haver d'aguantar-los l'esclat nacionalista (del seu nacionalisme, que és el que val, és clar); però tanmateix n'hi havia d'altres... la bona gent... que només volien (com potser volia jo també? potser sí, si m'aturo a pensar...) només volien sentir que la seva ciutat, en la que havien nascut i la que s'estimaven, finalment resultava l'escollida... sense més anàlisi ni més rerefons...
Sí, fins
i tot jo, que renego d'aquestes parafernàlies capitalistes, que li
trobo mil pegues a l'esport d'elit, que si no li veig el rendiment
social no l'acabo de veure la gràcia... Sí, fins i tot a mi... per un
moment m'hauria agradat sentir el nom de la meva ciutat... i em va
saber greu per (com diu un amic) la bona gent... per la meva
gent... la gent il·lusionada durant a penes unes hores, en veure's, sense esperar-ho, en el duet final...
Rere l'esprint, hi vaig arribar tot just per sentir... ohh! i veure les cares llargues dels meus paisans abandonant la plaça... Mentre un bon amic català em trucava per dir-me que ho sentia, com jo, per la bona gent...
Per sort, encara em puc consolar tot veient la cara de fracàs de l'Albertito i l'Esperanzita... i tanmateix em consola la barba del Juancar, pansida i gagá, quedant-s'hi amb dos pams de nassos, encara que -no sé per què- crec que se la bufa "real y soberanamente". No li va el sou "en ello".
Diuen
que Río s'ho mereix, i segur tenen raó, i els felicito sincerament; diuen que no s'han fet mai a Sudamèrica ni a Àfrica, i me n'alegro de debò. Diuen que suposarà creixement econòmic (capitalista, s'entén), i diuen que... i que...
i que Madrid tanmateix aprofitarà les infraestructures fetes per
fomentar l'esport tant de base com d'elit...I tot allò en pro
de l'esport nacional (de la nació espanyola, volen dir).
I de tot plegat, que ben mirat ni em va ni em ve (perquè sóc ben excèptica), jo només em quedo amb les cares tristes de la bona gent... de la meva gent....
I de tot plegat, que ben mirat ni em va ni em ve (perquè sóc ben excèptica), jo només em quedo amb les cares tristes de la bona gent... de la meva gent....
Però, tranquils que no em treu
la son, ni me la treurà. He dormit prou be, i demà, com sempre, em preocuparé per les
coses de sempre... trobar feina, el meu nebot més guapo que un sol, buscar la felicitat i mirar de fer
feliç als que m'estimo, la igualdat i la llibertat dels pobles, la meva neboda que encara no ha fet un més, la fan al món, els animalets, el canvi climàtic, els meus 3,6 mm fora de lloc, els turons i les rieres, els carrerons de Huertas a l'hivern, la mar i la música, Catalunya i l'Alcarria... i
d'altres coses similars que es mereixen un lloc d'honor a les meves "corazonades",
cabòries, i d'altres imsomnis de matinada...
No en puc treure l'entrellat, corasson loco, jo no se qui t'ha enredat menjant-te el coco. I es que no m'en se avenir com això no et fa patir ni t'atabala, es difícil d'esbrinar com es poden mantenir dues patries i no estar tocat de l'ala.