manelmora |
dissabte, 3 d'octubre de 2009 | 21:38h
UN POEMA D'AMOR
NO SÉ SI MASSA EMOTIU, NO SÉ SI ESCRIT AMB EL COR TAN AL DESCOBERT QUE NO HI ESTEM ACOSTUMATS.
POTSER MASSA EXPLÍCIT, PERÒ NO M'IMPORTA. VOLIA FER-LO I L'HE FET.
ANNA MARIA VILLALONGA
ELISA
Nom de la música
és el teu nom,
senzill i tendre.
Nom que les notes,
de conegudes,
ja no coneixen.
I, tanmateix,
un sord insigne
que el coneixia
-i li agradava-
va convertir-lo
en acord romàntic,
des de son ànima.
És el teu nom
ressò d’infància,
malenconia
d’aquesta tarda.
Avui et penso
-i per què passa?-.
T’abraçaria,
però ja ets llunyana.
Mentre t’enyori
hi seràs sempre.
Velleta, sàvia.
Les mans ossudes,
totes tacades,
que jo estimava.
I aquell cabell,
fort, admirable.
Em cal un mot,
càlid i dolç,
per recordar-te.
El mot petit,
menut i nou
de ma arribada,
que et regalà
-nit d’abril fosc-,
amb la tempesta,
de matinada.
Em cal un mot,
velleta, guapa,
per recordar-te.
El mot etern,
l'antic record
de ta mirada.
És un sol mot
que em cal avui,
velleta, blanca.
És un sol mot,
però et defineix:
La meva IAIA.
Expressa el que jo penso quan recordo algunes persones molt estimades que ja no hi són.
El teu poema a la teva iaia m’ha arribat molt endins. Tinc un nus a la gola. Voldria dir moltes coses, però ara mateix els mots s’estan a dins, plorant.
Una forta abraçada, benvolguda amiga.
Gràcies a tu, estimada Shaudin. Gràcies.
Molt sentit, com ha de ser qualsevol cosa escrita, felicitats!
Gràcies
No només era la meva, era la "nostra iaia".
Anna M.
Pobreta, l'altra dia ho comentava amb algú, no recordo amb qui, el fet dels darrers anys de la iaia, quan li vaig portar en Guillem per que el conegués i la foto que els hi vaig fer junts, que no sóc capaç de mirar pel contrast entre el principi i la fi de la vida, tenint en compte la imatge de la iaia, tan feta malbé, arronsada, sense alé, sense esperança...
Sentiments, sensacions, en el fons, d'això es composa la vida...
IO
L'Elies va plorar. Dimecres llegiré aquest poema allà a la Sala Vivaldi, si tot va bé. Si entres al fèisbuc, veuràs l'èxit que ha tingut.
Gràcies, Jordi.
Tanmateix, és cert que, mentre la recordem, hi serà sempre.
Jo, que no sóc gens creient en esoterismes, et dic que la sento sempre molt a prop meu.