És poc convenient que, actualitzant el bloc amb la poca freqüència amb què ho faig, l'òmpliga en les meues estones lliures de nimietats com la que va a continuació: però la d'ahir és d'aquelles anècdotes que semblen més extretes del diari de la Bridget Jones que de la vida real. El que em dispose a narrar jure que és cert i real com que a bandera olímpica està formada per cinc cercles.
Anem fins a la piscina, en el meu primer dia d'un curset de natació.
Arribat l'u d'octubre, ens en anem el banyador, el sobrepes i jo cap al curset on ens acabàvem d'apuntar els tres, per a millorar tècnica. En arribar, veig a un grup de xiques amb banyador, i vaig disparada cap a elles: Hola, ací estic. Tu ets del grup d'inicial? No, senyora. M'han apuntat a l'avançat. Doncs és a l'altra banda. Allà. I on m'envien no hi ha altra cosa que quatre xics musculats, alts com un Sant Pau, delipats i repentinats; escultures de pura fibra amb els músculs a l'aire. Me n'hi vaig arrastrant les xancles, notant que em falta tovallola per a tapar-me les carns -i les cames, on començaven a despuntar els puntets rojos característics de la pell acabada de depilar-.
Demane pietat al monitor quan encara no hem ni començat, remarcant-li la meua condició de minoria de gènere i de múscul. I em diu que tant se li'n fot: que la natació no és qüestió de múscul. És qüestió de tècnica i resistència. Afortunadament, tenia raó.
Acabe el post amb aquesta vella cançó, que m'ha vingut al cap en veure les manetes de Madrid després que el COI nombrara la pròxima ciutat organitzadora dels JJOO.
