No esperava una intervenció espectacular de Trichet, com les que protagonitzen els governadors de la Reserva Federal dels Estats Units. Tant Allan Greenspan com Ben Bernanke fan servir les seves compareixences regulars al Congrés dels EUA com una de les principals plataformes mediàtiques per transmetre missatges al seu país, fins al punt que sovint les seves paraules provoquen reaccions instantànies a la borsa de Wall Street (per exemple, quan s’anuncien futurs augments del tipus d’interès). Aquesta setmana no esperava que trontollés la borsa europea però sí que hi hagués una mica més de xispa, vivacitat i idees. Trichet ha estat, en canvi, molt mesurat i autocontrolat, lent i gens novedós, sense aportar idees noves ni informacions que no surtin als diaris, repetint sovint el gran recurs de què cal vetllar per “l’estabilitat de preus” sempre i en tot lloc.

Greenspan feia servir el Congrés per introduir conceptes nous, com ara la seva famosa “exhuberància irracional” dels mercats financers, en referència als continuats augments de la borsa en els anys bons del darrer cicle expansiu. I Bernanke desplega tot el seu potencial de coneixements en les seves intervencions, mostrant, ensenyant i il·lustrant els congressistes i la societat de com és important la comunicació i les explicacions detallades entre qui monopolitza l’emissió del diner en un país i la seva gent. Trichet porta vint anys treballant en bancs centrals (abans havia estat governador del Banc de França) però ens ha mostrat aquesta setmana la pitjor cara de Brussel·les, la súper-burocràtica: esquivant les preguntes més esmolades i donant respostes perfectament previsibles i calculades.

Sort que el dia següent ens ha vingut la supercomissària Kroes, que ha imposat en els darrers anys milionàries multes a empreses com Microsoft, Google i Intel per abús de posició de domini i per pràctiques restrictives de la competència. El seu anglès és diàfan, parla clar i diu les coses pel seu nom. Ha contestat directament moltes preguntes difícils i no li ha tremolat la veu al censurar Alemanya pel cas Opel. En aquest tema la sessió s’ha tensat ràpidament, trencant la imatge de bassa d’oli del Parlament Europeu: suecs i belgues s’han abraonat contra un diputat alemany per aquest tema, que ha derivat en conflicte lingüístic: alhora de presentar una esmena, i per anar més ràpid en la seva tramitació la president de la comissió, l’anglesa Sharon Bowls, ha proposat estalviar la seva traducció i que fossin presentades en anglès… els alemanys i els francesos se l’han cruspit en dos minuts. I els catalans? Mentre esperem algun dia fer servir la nostra llengua jo, que miro de mantenir relacions cordials amb tots els diputats, espanyols inclosos, faig servir l’anglès i l’italià quan parlo en comissions i delegacions… a la reunió de la delegació per a la Medirrània d’aquesta setmana, en canvi, en Raül Romeva hi ha defensat la creació d’una “cultura mediterrània” (?) en castellà.

Aquesta setmana m’he sentit útil a Brussel·les: dimecres passat havia anat a veure els pescadors de Roses i aquest dimecres han vingut al meu despatx, on hem mantingut  una reunió amb l’eurofuncionària de Pesca de la Comissió Europea per a la Mediterrània. La conversa ha estat molt tècnica (gruixos de xarxes, tipus de malles, reglament 96/2006…) però hi ha hagut alguns punts de trobada que sense aquest contacte físic no s’haurien produït. Això de fer cada divendres una visita a comarques em manté lligat al territori i al serveis de la seva gent i és el contrapès ideal a les reunions de les comissions: per bé que importants, com les d’aquesta setmana, són poc útils en la defensa immediata d’interessos concrets a curt termini.

Aquest dimecres he assistit a un acte sobre la Xina on un tibetà, un uigur i un xinès de Falun Gong han explicat la brutal repressió que hi ha en aquest país contra aquestes minories. A la sortida m’he inscrit immediatament a l’intergrup del Tibet.