redaccio |
dimecres, 30 de setembre de 2009 | 18:09h
Si bé quan es va inaugurar el Bicing, ningú dubtava que es tractava d'un servei públic, vista l'experiència del seu funcionament, es plantegen seriosos interrogants.
Un servei públic ha d'adaptar-se a les necessitats de la població a la qual va dirigit i garantir uns mínims que permetin als usuaris incorporar-lo en la planificació de llurs desplaçaments. En el cas del Bicing, freqüentment, no és compleix aquesta premissa. Per exemple: estacions situades al costat de boques d'arribada de trens a Barcelona no disposen de bicicletes al matí, quan els usuaris en requereixen, i estan plenes a la tarda, quan els mateixos usuaris tenen necessitat de retornar-les abans d'agafar el tren.
Un servei públic ha d'ésser dissenyat per a un ús massiu, cosa que, com hem pogut observar, en el cas del Bicing no sembla ben bé així: l'estat de les bicicletes en més del 90% dels casos és deplorable, mentre que hi ha un nombre important d'ancoratges no operatius.
Inexplicablement, el Bicing no rep un tracte de protecció com el que té qualsevol altre servei de transport públic o, fins i tot, el mobiliari urbà, malgrat que té un ús individual i força més intensiu.
Finalment, un servei públic ha de vetllar per la seguretat i garantir-la. Tampoc és el cas del Bicing. L'estat de les bicicletes en l'àmbit de la seguretat és alarmant: frens deteriorats o directament inexistents, direccions tortes o absolutament fluixes, rodes en mal estat, etc. És evident que la perícia o la prudència dels usuaris ha evitat que es produïssin incidents lamentables.
Senyor Hereu, senyor Narvàez, ha estat molt bé ésser pioners en la implantació d'una iniciativa tan esperada, però manca una gestió i unes mesures que la facin viable. Compte! Malgrat estar finançat amb diner públic, el Bicing no compleix la funció de servei públic, i com a mitjà de lleure, caldria valorar-ne el cost per als ciutadans.
Lluís Soler, 29 de setembre del 2009
Un servei públic ha d'adaptar-se a les necessitats de la població a la qual va dirigit i garantir uns mínims que permetin als usuaris incorporar-lo en la planificació de llurs desplaçaments. En el cas del Bicing, freqüentment, no és compleix aquesta premissa. Per exemple: estacions situades al costat de boques d'arribada de trens a Barcelona no disposen de bicicletes al matí, quan els usuaris en requereixen, i estan plenes a la tarda, quan els mateixos usuaris tenen necessitat de retornar-les abans d'agafar el tren.
Un servei públic ha d'ésser dissenyat per a un ús massiu, cosa que, com hem pogut observar, en el cas del Bicing no sembla ben bé així: l'estat de les bicicletes en més del 90% dels casos és deplorable, mentre que hi ha un nombre important d'ancoratges no operatius.
Inexplicablement, el Bicing no rep un tracte de protecció com el que té qualsevol altre servei de transport públic o, fins i tot, el mobiliari urbà, malgrat que té un ús individual i força més intensiu.
Finalment, un servei públic ha de vetllar per la seguretat i garantir-la. Tampoc és el cas del Bicing. L'estat de les bicicletes en l'àmbit de la seguretat és alarmant: frens deteriorats o directament inexistents, direccions tortes o absolutament fluixes, rodes en mal estat, etc. És evident que la perícia o la prudència dels usuaris ha evitat que es produïssin incidents lamentables.
Senyor Hereu, senyor Narvàez, ha estat molt bé ésser pioners en la implantació d'una iniciativa tan esperada, però manca una gestió i unes mesures que la facin viable. Compte! Malgrat estar finançat amb diner públic, el Bicing no compleix la funció de servei públic, i com a mitjà de lleure, caldria valorar-ne el cost per als ciutadans.
Lluís Soler, 29 de setembre del 2009
