És l'únic lloc de l'època daurada que ha resistit el pas del temps i encara roman obert. Ara, però, són els fills els que porten el negoci. A dalt, el Pub, a baix, la discoteca, podria ser una mena d'Up and Down a la morenca, perquè és el típic lloc on s'hi deixaven (i s'hi deixen) caure els adolescents. I no sé perquè sempre hi ha nois a la porta, alguns exhibint la potència de les seues motos o cotxes o ara dels mòbils o vés a saber quins altres estris. Curiosament sempre el recordo així aquest lloc, no sé si hi ha molta gent a dins, però fora és ple...
I aquests nois que eren a fora amb les cerveses a la mà, m'intimidaven una mica a l'hora de creuar la porta per baixar les escales en direcció a la discoteca. Però hi baixàvem, generalment en colla de més joves i ja pel nostre compte després.
Durant l'època daurada on hi havia tanta activitat "pub-ística", la Lord (n'hem dit sempre així), va esdevenir un clàssic. No sé si tanta nomenclatura anglesa preveia ja l'onada d'immigració britànica que vindria dues dècades més tard. Als anys vuitanta els noms anglesos abundaven arreu.
Al Pub hi vaig entrar molt poques vegades. Jugàvem al mentider amb la colla de l'institut, tot i què no era un lloc que m'agradés massa. Recordo, això sí, sobretot els estius. No sé perquè ens tancàvem en aquella discoteca fosca que, per molt que remodelessin, sempre tenia la mateixa pinta, focus amunt, focus avall, i la típica bola feta d'espillets que girava sobre la pista. L'entrada semblava una gola de llop, i un cop dins i habituat a la semifoscor, descobries tot de racons per tot arreu on amagar-se amb qui et venia de gust, i la pista al centre, únic lloc on hi havia suficient llum i color. Xerrar el que es diu xerrar, allà es xerrava poc, bàsicament pel volum de la música, el típic era xiuxiuejar paraules o frases curtes a l'oïda. Suposo que hi anàvem perquè no recordo pagar entrada i ens trobàvem tota la colla (en aquella època una trentena), i on havies d'anar sinó...bé, sí, podies anar a l'altra discoteca, però l'altra era massa gran i obria més el cap de setmana, crec. Allà hi havia una pantalla gran, es passaven vídeos. Si volíes trobar algú havíes de fer cap allà d'alguna manera o altra. Columnes quadrades, la pista rectangular al mig i els seients al voltant, en forma d'U amb la tauleta al mig, potser de color granatós, o marronós... indescriptible.
Els catorze, els quinze, els setze, potser els disset i fins i tot algun divuit, són els estius que vam estar allà en gran mesura. Allà planejàvem les festes, explicàvem xafarderíes, i es feien i es desfeien les parelles com si res. I enmig de tot una cançò que quan la sento em ve la Lord i els estius a la memòria:
(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)
El futbol és una passió i també un espectacle quan es veu jugar bé; també hi ha altres espectacles que em ve de gust comentar i coses sobre el cinema que em poden semblar interessants.
Moltes vegades, ni ens en adonem i estem d'alguna manera o altra parlant de política... i és que em sembla un tema prou interessant i fonamental i ens afecta a tots, vulguem o no.
És doctor en història contemporània, llicenciat en filosofia i lletres i postgraduat en pedagogia terapèutica. Escriu a diversos mitjans i publica les seues opinions al bloc.
És l'únic lloc de l'època daurada que ha resistit el pas del temps i encara roman obert. Ara, però, són els fills els que porten el negoci. A dalt, el Pub, a baix, la discoteca, podria ser una mena d'Up and Down a la morenca, perquè és el típic lloc on s'hi deixaven (i s'hi deixen) caure els adolescents. I no sé perquè sempre hi ha nois a la porta, alguns exhibint la potència de les seues motos o cotxes o ara dels mòbils o vés a saber quins altres estris. Curiosament sempre el recordo així aquest lloc, no sé si hi ha molta gent a dins, però fora és ple...
