Joan Alcaraz |
dimecres, 30 de setembre de 2009 | 17:55h
En plena efervescència del cas Millet, la meva dona i jo hi vam posar mar pel mig i vam anar a parar a l'illa pitiüsa de Formentera. La possibilitat de fer-ho eren els últims dies de vacances que ens quedaven. L'excusa, important: celebrar en un entorn plaent els seus magnífics 50 anys. L'illa de moda d'aquest estiu gràcies a un anunci de cervesa no ens ha decebut: té l'encant de les coses petites que pronosticaven amics i coneguts. Les aigües d'una mar transparent. Postes de sol fantàstiques. Platges, si no paradisíaques, sí de petit paradís. Entorns ben conservats, tot i que el turisme massiu s'hi fa notar. Figueres mediterrànies aguantades amb un estil únic. Pins, i no cremats, sortosament. Munió de llangardaixos verds. El sommi hippy que no ha perviscut -però sí que pot haver influenciat- l'horitzó formenterer...
Cap als divuit anys, vaig fer una excursió familiar a l'illa d'Eivissa. No incloïa festa continuada i obsessiva, tot i que crec que el desmadre no devia ser encara el que es va anar implantant progressivament a la Pitiüsa major. Això sí: vaig fer-li una amable visita al major poeta local, després Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el gran Marià Villangómez.
I des d'Eivissa també vam fer una excursió puntual a Formentera, concretament a l'anomenat -encara existeix avui- Blue Bar [www.bluebarformentera.com], situat a la platja de Migjorn. Finalment, després de força anys -em resisteixo a dir tants-, he pogut visitar l'illa, tot i que el sector del cap de Barbaria amb el seu far -no hi arriba el transport públic- només ens el miràvem des de lluny.
Durant cinc dies, doncs, l'encant de les coses petites s'ha fet plenament real. Petits -i verds- són els infinits llangardaixos, un dels símbols d'aquesta petita illa. Petites són les poblacions, tot i que cada cop més turistitzades amb la notòria excepció d'El Pilar de la Mola, que em va encantar. Petites les esglésies blanques, tot i que la de la petita capital, Sant Francesc Xavier, tingui un aire de castell colonial perquè al segle XVIII encara durava la por d'uns pirates que havien obligat al despoblament.
No tan petites són les platges, envoltades d'unes aigües totalment transparents, d'un blau turquesa que és un efecte de les praderies de posidònia que funcionen com a depuradora natural i permeten la sedimentació de la sorra a la costa. (Unes platges, per cert, de llibertat absoluta, que no acoten pas espais nudistes i ningú sembla immutar-se per això). Ni són petits -sinó normals- els fars, el de la Mola i el del cap de Barbaria, a tocar d'uns penyassegats potser no imposants, però sí del tot dignes de veure. Ni petites les nombroses figueres, aguantades sobre uns pals que, a part de preservar del sol, produeixen un gran efecte.
Vam allotjar-nos en un hotel de la coneguda cadena Riu [www.riu.com] que, sense cap complex ni perquè cobri comissió, us recomano plenament: el Riu la Mola. Els bungalows, el jardí interior i la situació a un extrem de la platja de Migjorn -a banda del bon menjar- paguen realment la pena.
Tant aquest complex com els racons més concorreguts de l'illa -sort que hi ha encara molt entorn natural- vam trobar-los, sorprenentment, força animats la setmana passada, darrera íntegra del mes de setembre -amb un temps que no era del tot bo. Dic que el fet em causa sorpresa perquè, entre nosaltres, estem tan acostumats a fer les vacances durant l'agost o, com a molt, el juliol, que potser aquesta rutina haurem d'anar a fer-nos-la mirar, algun dia.
El cas és que la Formentera de fa pocs jorns estava plena d'italians -i d'italianes, ei!- i, en menor mesura, d'alemanys, dues races que procuren barrejar-se poc perquè sembla que no se suporten gaire. El mite dels catalans i catalanes que sempre en trobem per tot arreu va fallar estrepitosament, aquesta vegada.
Un encarregat d'hotel loquaç i simpàtic em deia que els italians han descobert Formentera fa uns quinze anys i la consideren la petita Itàlia, segurament per la forma del mapa, tot i que l'escala sigui tan diferent.
En aquella placidesa pitiüsa vaig començar-hi a llegir l'extraordinària novel·la El professor d'història, del mestre Joan F. Mira. No l'he acabat encara -l'estic compaginant amb una altra lectura diguem-ne professional- i, precisament perquè és una obra d'excepció, us n'hauré de parlar amb més detall...
I des d'Eivissa també vam fer una excursió puntual a Formentera, concretament a l'anomenat -encara existeix avui- Blue Bar [www.bluebarformentera.com], situat a la platja de Migjorn. Finalment, després de força anys -em resisteixo a dir tants-, he pogut visitar l'illa, tot i que el sector del cap de Barbaria amb el seu far -no hi arriba el transport públic- només ens el miràvem des de lluny.
Durant cinc dies, doncs, l'encant de les coses petites s'ha fet plenament real. Petits -i verds- són els infinits llangardaixos, un dels símbols d'aquesta petita illa. Petites són les poblacions, tot i que cada cop més turistitzades amb la notòria excepció d'El Pilar de la Mola, que em va encantar. Petites les esglésies blanques, tot i que la de la petita capital, Sant Francesc Xavier, tingui un aire de castell colonial perquè al segle XVIII encara durava la por d'uns pirates que havien obligat al despoblament.
No tan petites són les platges, envoltades d'unes aigües totalment transparents, d'un blau turquesa que és un efecte de les praderies de posidònia que funcionen com a depuradora natural i permeten la sedimentació de la sorra a la costa. (Unes platges, per cert, de llibertat absoluta, que no acoten pas espais nudistes i ningú sembla immutar-se per això). Ni són petits -sinó normals- els fars, el de la Mola i el del cap de Barbaria, a tocar d'uns penyassegats potser no imposants, però sí del tot dignes de veure. Ni petites les nombroses figueres, aguantades sobre uns pals que, a part de preservar del sol, produeixen un gran efecte.
Vam allotjar-nos en un hotel de la coneguda cadena Riu [www.riu.com] que, sense cap complex ni perquè cobri comissió, us recomano plenament: el Riu la Mola. Els bungalows, el jardí interior i la situació a un extrem de la platja de Migjorn -a banda del bon menjar- paguen realment la pena.
Tant aquest complex com els racons més concorreguts de l'illa -sort que hi ha encara molt entorn natural- vam trobar-los, sorprenentment, força animats la setmana passada, darrera íntegra del mes de setembre -amb un temps que no era del tot bo. Dic que el fet em causa sorpresa perquè, entre nosaltres, estem tan acostumats a fer les vacances durant l'agost o, com a molt, el juliol, que potser aquesta rutina haurem d'anar a fer-nos-la mirar, algun dia.
El cas és que la Formentera de fa pocs jorns estava plena d'italians -i d'italianes, ei!- i, en menor mesura, d'alemanys, dues races que procuren barrejar-se poc perquè sembla que no se suporten gaire. El mite dels catalans i catalanes que sempre en trobem per tot arreu va fallar estrepitosament, aquesta vegada.
Un encarregat d'hotel loquaç i simpàtic em deia que els italians han descobert Formentera fa uns quinze anys i la consideren la petita Itàlia, segurament per la forma del mapa, tot i que l'escala sigui tan diferent.
En aquella placidesa pitiüsa vaig començar-hi a llegir l'extraordinària novel·la El professor d'història, del mestre Joan F. Mira. No l'he acabat encara -l'estic compaginant amb una altra lectura diguem-ne professional- i, precisament perquè és una obra d'excepció, us n'hauré de parlar amb més detall...
... i la recordo amb encant l'illa. No va ser gens una illa de desfici siní similar a la que tu expliques. Gràcies per fer-me-la recordar.
Gràcies.