Temps era temps, la consigna oficial era fer la 2a transició espanyola, la definitiva, l'encaix d'una vegada i per sempre més de les nacions (o nacionalitats) no castellanes en l'estat espanyol (la nostra filla petita s'hagués hagut de dir Alícia, perquè hauria nascut a l'Espanya de les meravelles, a la zapaterista Espanya plural -oximoron). Dissortadament no ha estat així! Snif!
Cada vegada hi ha més gent que s'adona que es tracta de fer cap 2a transició, que cal provocar la ruptura, que cal pronunciar amb veu ben forta i clara: adéu Espanya! I obrir el procés constituent de la República Catalana. M'il·lusiona pensar que aixecarem un Estat nou, des d'un moment en què tot està per fer i tot és possible.
En aquella seva transició, es reconciliaren espanyols de dretes i d'esquerres. La jerarquia catòlica, la judicatura, l'oligarquia financera i empresarial, l'exèrcit, creuaren el mar Roig sense mullar-se (miracle!). El triangle de la corrupció romangué intacte: polítics provinents del franquisme que contaminaren els nous càrrecs electes, una classe empresarial que cresqué gràcies als favors de l'antic règim, i una justícia hereva de la repressió i del falangisme. No hi hagué un trencament, no es bastí una justícia de nova planta, no es depuraren responsabilitats ni es castigaren delictes i crims de membres de la classe empresarial, ni de polítics i funcionaris.
(...)
Cada vegada hi ha més gent que s'adona que es tracta de fer cap 2a transició, que cal provocar la ruptura, que cal pronunciar amb veu ben forta i clara: adéu Espanya! I obrir el procés constituent de la República Catalana. M'il·lusiona pensar que aixecarem un Estat nou, des d'un moment en què tot està per fer i tot és possible.
En aquella seva transició, es reconciliaren espanyols de dretes i d'esquerres. La jerarquia catòlica, la judicatura, l'oligarquia financera i empresarial, l'exèrcit, creuaren el mar Roig sense mullar-se (miracle!). El triangle de la corrupció romangué intacte: polítics provinents del franquisme que contaminaren els nous càrrecs electes, una classe empresarial que cresqué gràcies als favors de l'antic règim, i una justícia hereva de la repressió i del falangisme. No hi hagué un trencament, no es bastí una justícia de nova planta, no es depuraren responsabilitats ni es castigaren delictes i crims de membres de la classe empresarial, ni de polítics i funcionaris.
(...)
Per això, quan penso en la ruptura i en el camí que tenim per endavant ,no em puc treure del cap un cançó escoltada a la Nicaragua sandinista, Vamos a hacer un país de Luís Enrique Mejía Godoy. No l'he trobada sencera però més o menys diu així:
Vamos a hacer un país
como tú y yo lo soñamos,
no vamos a permitir
que ahora nos corten las manos.
Vamos a hacer un país
sin puertas y sin ventanas,
no vamos a permitir
que ahora nos corten las alas…”,
Vamos a hacer un país
con la sonrisa perenne,
[...]
És engrescador, oi?
Vamos a hacer un país
como tú y yo lo soñamos,
no vamos a permitir
que ahora nos corten las manos.
Vamos a hacer un país
sin puertas y sin ventanas,
no vamos a permitir
que ahora nos corten las alas…”,
Vamos a hacer un país
con la sonrisa perenne,
[...]
És engrescador, oi?
Tenint en compte que ja llavors estaven legalitzats fins i tot els abertzales més radicals (que no havien de disimular gaire les simpaties per ETA) em sembla que està clar qui era que havia de quedar fora de joc: l'independentisme català.
No ho esmentava tant contra ERC sinó contra el nacionalisme "radical" català. Contra els bascos, com deia, no van fer res. Fins i tot va haver un moment que no n'hi va haver cap pres ja que els van amnistiar a tots.