Ha sigut un dia mogut. Pel matí Formació Bàsica en llengua catalana i Literatura Catalana Contemporània, per a tot seguit anar al pis a per la maleta i començar la meua odissea cap al poble. A la una i un poc més he anat a pel metro, i després d'agafar el tren, he arribat a l'Olleria a un poc més de les tres. He dinat el "putxero" de la mare i, a corre cuita, a la pràctica del cotxe. Se'm notaven els nervis de saber que en menys de vint-i-quatre hores puc ser o no conductor... i també per a pujar de nou al tren amb destinació al bressol de la taronja: a Carcaixent.
Per què hi he anat? Molt fàcil: presentació del llibre Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pasa càrrec dels dos escriptors, Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan, dos periodistes valencians (veieu http://blocs.mesvilaweb.com/delsud), i quatre dels membres de la formació musical Obrint Pas: Robert Fernández, Miquel Ramos, Miquel Gironés i Xavi Sarrià. L'acte s'ha produït a l'Auditori Municipal, al carrer Rector Monzó, a les 19:00h. Dos euros valia l'entrada, i la veritat és que paga la pena per tres motius: escoltar les explicacions de la situació actual del País; sentir, cantar i ta-rarejar les lletres del grup; i col·laborar amb una associació d'ajuda a El Salvador.
Estava petat l'antic convent -maêdéu si Déu els sent- i han sigut gairebé dues hores d'aprenentatge i de goig. Els autors han esmentat com va començar la idea, una nit de farà alguns anys, tot el procés experimentat, etc. Entre les qüestions que els ha fet el públic, una ha despertat l'interés general: "Seguireu?", a la qual Xavi Sarrià ha respost una mica neguitós que depén de com vagen els nous projectes. Quan s'han acabat les preguntes, han muntat el seu escenari habitual: tres cadires i una caixa musical, i a sobre els músics amb els instruments.
Per a començar, i jo encara estava amb l'Antoni demanant-li que em signara el llibre, han "tornat a casa i per la finestra", per a deixar clar que han anat "més lluny" i que "mira si han recorregut terres que han estat en Alfarrasí". Han hagut moments per a cançons antigues, anormalment escoltades en directe com "Records" o "Sense terra", amb dedicatòria per als pobres de Palestina i els altres països oprimits; han hagut "Camins", on el públic ha col·laborat en l'estrofa del Botifarra la qual pertany a l' "u d'Aielo"; han seguit cremant emocions amb "la Flama" del Correllengua; han recordat els assassinats del Guillem i d'altres defensors de la llibertat; han fet una crida a la solidaritat amb els immigrants al "llac rosa de Dakar"; i han cantat per fa 300 anys, per la pèrdua dels furs, per la pèrdua contra els botiflers, perquè no oblidem que som (i serem) maulets que lluitem per la nostra identitat, per la nostra cultura i terra. Per a finalitzar, Miquel Gironés ens ha aborronat amb la seua dolçaina i l'himne del meu país, del nostre país, del País Valencià: la Muixeranga.
Una vegada acabada l'actuació me n'he anat a parlar amb Xavi i a demanar-li un autògraf del seu llibre Històries del Paradís. Li he comentat que he començat Filologia Catalana, i ell m'ha dit que va a fer el doctorat. Després he (re)agafat el tren i cap a casa.
Una sensació agradable, harmoniosa, esquizofrènicament inigualable, que ha tingut uns cent vint minuts de duració. Un recorregut per la seua memòria, la qual ja quasi ha d'estar associada a la nostra. Perquè si Fuster o Estellés influiren en el devenir de la nostra història, ara, des de la música combativa, els Obrint Pas també ho han fet. I Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan han sigut els "culpables" de deixar-ho per escrit.
Seguiu així companys, perquè està clar que mentre hi haja ploma, paper, lletres i música, no ens faran desaparéixer.
Gràcies i salut!
Vam estar molt agust amb la gent de Carcaixent. Tots hem de ficar el nostre granet de sorra per demostrar que el País Valencià encara sobreviu. Una forta abraçada