Ahir vàrem fer el debat de Televisió de Badalona. PP i PSC, Albiol i Serrano, varen ser protagonistes de dos minuts agres de discussió al voltant de les finances municipals. S'assenyalaven amb el dit, es barraven la paraula, s'acusaven de saber o no saber.
En un moment, vaig demanar al moderador que n'exercís. Els ànims es refredaren. Però em quedà la percepció que els ciutadans havien pensat que no calia aquella discussió, sinó un diàleg serè d'idees, expressades amb convicció, amb ironia si cal, amb força, però sense caure en l'edició local d'un d'aquells debats televisius a on per parlar de banyes o operacions d'estètica se les acaben fotent a tort i a dret per fer pujar l'audiència.
No sé fins a quin punt la discussió era sincera, o teatralitzada. Cadascú pot creure el que vulgui. Podria ser que realment el tema fos per encendre's, o bé podria ser que ja els anés bé que la gent pogués creure que eren molt i molt diferents i que defensaven amb passió uns ideals....
A mi, però, em sembla que quan els polítics ens barallem agrament, o perdem els estreps, o ens acusem sense proves, o ens insultem, la gent.....la gent normal, la gent que ens veu i ens hauria de votar....la gent de qui ens n'hauríem de guanyar la confiança...., tots ells, pensen: que els moqui la iaia!
Entitat dedicada a la realització de treballs de recerca, estudi i promoció d'aquells aspectes sobre la cultura i la història catalanes, que se'ns han amagat o manipulat
