Darrerament s’ha escrit molt sobre el paper que va
jugar la Nova Cançó en la lluita antifranquista, aprofitant l’efemèride que
suposa el cinquanta aniversari de la cançó Al
Vent i de la publicació de l’article Ens
calen cançons d’ara, escrit per Lluís Serrahima. Tothom a la premsa coincideix
a destacar la funció crítica i democratitzadora dels artistes que conformaven
el grup dels Setze Jutges i cap dels periodistes o opinadors que han tractat el
tema s’han qüestionat si era legítim o no que els cantautors prengueren un
determinat posicionament polític o que mostraren explícitament (dins dels
límits de la censura) la seua oposició contra el sistema.
És evident que els quaranta
anys de dictadura feixista constitueixen un dels capítols més foscos de la
història de l’Estat Espanyol i que, per tant, totes aquelles persones que van
contribuir a desballestar-la sempre tindran el beneplàcit de l’opinió pública
(que si ara pot opinar “lliurement i democràtica” és, en part, gràcies a la
tasca d’aquestos mateixos músics).
Fins ací, tot correcte: el
problema apareix quan un grup d’artistes nascuts després de 1975, amb el
dictador Franco podrint-se sota terra, decideixen reprendre la tasca de
fiscalització social i política que portaven a terme amb les seues cançons i
recitals, músics de la talla de Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor o Maria del
Mar Bonet... Quin despropòsit! De sobte, per als mitjans de comunicació de casa
nostra (amb comptades excepcions), els cantautors estem passats de moda. No
interessem, perquè som naives,
idealistes, ingenus i pamfletaris, no estem arrelats a la realitat i només fem
que protestar de tot i queixar-nos per qualsevol cosa. Se’ns recrimina la
nostra actitud política i se’ns redueix a simples “portadors de banderes”.
Feliu Ventura sol dir durant
les seues actuacions que “si nosaltres fem cançó denúncia és perquè altres fan
cançó renúncia” i crec que posa el dit en la nafra. Si per tal d’arribar al
“gran públic” estem obligats a diluir el nostre discurs i a fer lletres
asèptiques; senzillament, no volem arribar al gran públic. Ens agrada que els nostres
espectadors siguen els nostres interlocutors, que participen del debat, que
reflexionen amb les nostres cançons, que pensen per ells mateixos. No és una qüestió
de quantitat, sinó de qualitat. Els cantautors del present,
del passat i del futur mai no hem volgut un país autocomplaent, sense esperit
crític, que aposte per una cultura sense arestes, on “llibertat d’expressió” només
siga una paraulota grandiloqüent i prou! Ara i avui, hi ha coses que no ens
agraden del món que ens envolta i estem decidits a canviar-les, en la mesura de
les nostres possibilitats.
Resumint: somiar no ens fa vergonya...
Pau Alabajos TORRENT
Publicat a L'Accent 162 (del 22 de setembre al 5 d'octubre de 2009)
Molt bé, Pau. Nosaltres no hem hagut de córrer davant dels grisos però això no ens treu el dret a denunciar les coses que no ens agraden.