Crec que tots els anys per aquesta època escric algun post sobre la pluja; però no ho puc evitar. El setembre a la Safor sol recordar al diluvi universal. L'any passat, treballant en els paisatges llunars de la Vila, apenes en vaig tastar quatre gotes. Però enguany, ancorada a les portes de Laguar, me n'he adonat que treballe al cor de les tempestes.
La pluja és fabulosa, i no només perquè ens reompli els aqüífers; és, a més, tot un espectacle de la naturalesa, com els que apareixen als reportatges de Punt 2 -però en directe-. La veus arribant inexorable com un teló d'acer que esborra el paisatge; i et fa sentir que s'acaba el món. Hores o dies després, quan finalment s'ha acabat el món i ressuciten les formes, l'aire corre impregnat d'olor a terra humida, i fan vindre ganes de viure.
Aquest migdia, les particularitats de setembre han agafat desprevinguts a més d'un a l'escola, i, recolzada en la finestra de la biblioteca, m'he dedicat a contemplar divertida l'eixida dels xiquets de l'escola: pares engrapant als xampinyons de tres anys al braç, avis esquivant rierols improvisats, i els bordegassos de secundària cavalcant cap als autobusos esmorteïnt la pluja amb els llibres d'anglés al cap. He vist el reflex del nostre diluvi salvatge en els ulls estupefactes anglesos, acostumats la flegma de les seues aigües; i he pensat que s'hi acostumaran, igual que s'han acostumat a escriure amb ce trencada.
No sabia que havies estat de mestra a la Vila, on estaves? Per això que contares dels encantadors alumnes que tenies, no estaries al col·legi El Castell? Si va ser així i tant que ara els nanos d'Orba et semblaran uns angelets!!