Estem davant d’una obra notable, ben important. D’una eterna picabaralla, rivalitat, d’una topada de caràcters, d’una franca i intensa amistat entre escriptors, entre editor i escriptor. Són un aplec de cartes on es calibra la dimensió gegantina d’ambdós personatges (...)
Gràcies a les cartes coneixerem com Rodoreda troba editor, els seus dubtes, delits, encaparraments; el d’una escriptora a pic d’eclosionar, tot donant al país una corrua d’obres mestres sense parangó: les del nostre primer espasa literària del segle XX. Una escriptora enorme, amb el do de la llengua, sensible, primmirada, irascible, d’una caràcter fort, impetuós, dominant.
I en Joan Sales, no menys interessant, i per mi, tret d’aquest llibre tan clar, íntim i directe, també un escriptor poc conegut –cosa que esmenaré de seguit-. Un editor rigorós, exigent, a l’estil anglosaxó, un paio, també, que parla clar, que no està per bròquils. D’un escriptor, així mateix, de talla.
És obvi que, en aquest llibre, hi trobem de tot: el món clandestí, la catalanitat sota el gran vessament d’hemoglobina franquista, el món editorial, els escriptors, les filies i fòbies.
Personalment, n’he après moltíssim: el funcionament del món editorial, el punt de mira de l’editor, la cuina de l’escriptura, el model de llengua salesià.
Pedrolo, Goytisolo, Espinàs, Triadú, barral, Castellet, Salvat, Destino, Montserrat, Lara... tots i tothom hi surten.
Especialment tràgics són els darrers paràgrafs, desconeixedors que les molèsties que tenia la Rodoreda no eren pas d’una gastritis, sinó d’un càncer galopant que se la enduen a la tomba en 3 setmanes. També en 1983, poc després, en Sales passarà avall degut a un altre càncer.
Dic tràfic perquè veiem com parlen, amb normalitat i naturalitat, del present i del futur, de les rutines, de la promoció i reedició dels llibres... i, pobrets, hi tenen la mort cruel i fulminant a tocar.
El cert és que quan acabes aquesta formidable lectura et sents com orfe de perdre de vista dos gegants com Sales i Rodoreda. Amb les quals has compartit hores i hores, setmanes, de lectura intensa, plena de suggeriments, d’idees, d’opinions.
No voldria deixar en el tinter, en les ratlles finals d’aquesta humil ressenya, el paper de la Montse Casals com a curadora, i les magnífiques i punyents anotacions que ens en fa al principi de cada any.
. Mercè Rodoreda, Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). A cura de Montserrat Casals. 1.101 planes. Club Editor. Barcelona. 2008.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
Altres cartes que són una delícia d'en Joan Sales:
"Cartes a Màrius Torres".
Són les d'un Joan Sales jove que encara no havia patit les bufetades de la guerra ...
No se'n parla gens però són relament tota la matèria primera que va servir per elaborar Incerta Glòria
Gràcies.
Ja en parlarem.
Pere
De la Mercè Rodoreda vaig aprendre això que dius tu, Pere: "... Una escriptora enorme, amb el do de la llengua, sensible, primmirada, irascible, d’una caràcter fort, impetuós, dominant."
I d'en Sales... un senyor editor, que estimava el que feia, que odiava la literatura abarrocada i intel.ligible, la qual cosa aplaudeixo des d'aquí i, un sentit de l'humor i de la ironia que em van enamorar.
Gràcies per recordar-me'ls. És un molt bon llibre... en tots sentits molts...
Una escriptora de dimensió europea i mundial, comparada, pels entesos, amb tots els grans de la mateixa època, Anna. I nosaltres, tan ignorants, pobrets, sense saber-ho o practicant el menfotisme.
Cordialment,
Pere