El 13 de setembre de 2009 va tenir lloc una consulta informal a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya. El resultat, que en part cal agrair a la histèria del govern espanyol, de la Brunete Mediàtica i de la manifestació de Falange Española, fou força bo: una participació del 41%, dels quals el 96% va optar pel Sí.
Dit això, cal mirar d'aprofundir una mica en el significat d'aquestes xifres. Cal advertir d'entrada que tot el que diré a continuació té una insuficiència estadística, ja que la mostra és excessivament petita per treure'n conclusions fermes.
Van votar a favor de la independència 2.468 votants, entre un cos electoral de 6.500 persones. Això representa un 37,9% dels potencials electors.
És interessant de comparar aquest percentatge amb el que es va produir en les eleccions autonòmiques de 2006. En aquestes eleccions - separades del dia de la consulta per encara no dos anys - el cos electoral era diferent per dos motius: per la renovació generacional (incrementat amb les persones que han assolit la majoria d'edat i reduït per les baixes per defunció) i per l'ampliació de la consulta a tots els empadronats més grans de 16 anys. Podem considerar que el primer factor és poc rellevant; en canvi el segon ens obliga a analitzar no pas xifres absolutes sinó percentatges, ja que el cens electoral legal a Arenys de Munt era de només 6.055 persones, no pas de 6.500.
En les eleccions autonòmiques de 2006 la suma de CiU i Esquerra va donar 2.322 vots, és a dir, un 38%, valor que no s'assolia des del 1993. Aquest percentatge coincideix gairebé exactament amb el del Sí a la consulta. Que quedi clar que no dic pas que tots els qui van votar Sí siguin gent de CiU o d'Esquerra: probablement alguns es devien abstenir i d'altres devien alimentar els escassos rengles del No. I per tant hi va haver Sís d'altres procedències (per exemple, de les CUP i del sector més catalanista del socialisme). Però en tot cas és interessant de constatar la coincidència.
Algú es pot preguntar per què faig percentatges sobre el cos electoral i no sobre els electors efectius, que és el que es fa habitualment.
Hi ha una raó de molt de pes per fer-ho així. En les eleccions al Congrés del Diputats, els índexs de participació són molt diferents, i la participació diferencial és sòlidament espanyolista. Podem veure-ho en el cas d'Arenys de Munt. En les eleccions al Parlament de Catalunya de 2006, CiU hi va obtenir 1456 vots, i Esquerra 866. Dos anys més tard, en les eleccions al Congrés dels Diputats - amb un cos electoral que, com hem dit, podem considerar equivalent a efectes pràctics, CiU hi va obtenir 1316 vots i Esquerra 612. És a dir, que el bloc d'obediència catalana va perdre 394 vots. En el bloc espanyolista, el PSC va passar de 645 a 1521 i el PP de 200 a 390. Van guanyar, doncs, 1066 vots. Suposant que les 394 defeccions del bloc d'obediència catalana haguessin passat totes a votar espanyolista, hi ha encara 672 vots suplementaris que surten de l'abstenció diferencial. Aquest no és un fenomen específic d'Arenys de Munt, és més aviat un el patró general arreu de Catalunya.
Aquest fet normalment passa desapercebut quan es treballa amb percentatges sobre vot efectiu, que és el que serveix per a designar diputats, però no considerar-lo podria representar un error tràgic per a les aspiracions nacionals de Catalunya.
Imaginem un hipotètic referèndum amb tota la formalitat possible sobre la independència de Catalunya. O imaginem unes eleccions en què CiU i Esquerra diguessin - o insinuessin, o la gent simplement suposés - que si assolien la majoria proclamarien la independència. Seria una temeritat pensar que els índexs de participació serien tan baixos com en les eleccions al Parlament de Catalunya, i per tant tan favorables a les tesis catalanistes; probablement la participació depassaria fins i tot la de les eleccions al Congrés del Diputats, i el resultat podria ser catastròfic.
Això significa que cal treballar amb la vista posada en els sectors socials protagonistes del vot diferencial, cosa que, com es va veure amb la manifestació pel desgavell de les infrastructures ferroviàries, no és pas fàcil.
I això exigeix un lideratge polític molt fort, bé dels actuals dirigents, bé d'uns altres si els actuals no s'hi veuen amb cor. No s'hi val a dir - com s'ha dit ara i adés des de CiU i des d'Esquerra - que quan hi hagi una majoria social ja s'hi posaran al davant. Lamentable concepció del lideratge polític! No, perdoneu, quan hi hagi una majoria social suficient, probablement ja s'haurà posat al davant algú altre, i a vosaltres us tocarà fer d'espectadors.
Deixo aquí un bon vídeo que he trobat sobre la consulta:
http://www.youtube.com/watch?v=WtA2CE4ho-Y
Què ens diu aquest NO pírric? A mi em sembla que pot amagar un percentatge significatiu d'aquella gent que s'auto considera NO Nacionalista.
Sé que una gran quantitat d'autoanomenats NO Nacionalistes són en veritat Nacionalistes Castellans. Però no tots.
Hi ha gent que simplement no considera que l'adscripció nacional sigui fonamental a l'hora d'exigir responsabilitats als polítics. Els és igual. Si miren cap a Castella escullen entre els dos grans partits castellans, i si miren cap a Catalunya entre les opcions del nostre arc parlamentari. I si no ho tenen clar perquè el nostre arc és més complex, no voten i punt.
Aquesta gent existeix. I si se'ls pregunta si volen una Catalunya Independent, simplement no respondran. Potser tenen un Sí o un No, però no prou fonamentat com per anar a votar per una opció o una altra.
Aquest pírric 4% de votants del NO o de l'Abstenció em fa pensar que el percentatge de No Nacionalistes a Catalunya és molt més gran del que podiem estimar, i que el NO té molt menys vot amagat que el que semblaria inicialment.
És veritat que no he parlat explícitament de la migrada representació del NO. Però l'explicació em sembla òbvia: tractant-se d'una consulta 'privada' i no vinculant, la immensa majoria dels partidaris del NO no van considerar oportú anar a votar.
És possible que una part de l'electorat sigui tan desganat que fins i tot davant un dilema sobre acceptar o rebutjar la independència de Catalunya continuarien quedant-se a casa. Però jo no especularia amb aquesta prespectiva; em sembla massa arriscada.
Començarem a anar bé de debò quan aconseguim per al SÍ el 55% (majoria àmplia) del 75% (participació mínima previsible), és a dir, el 41,25% del cos electoral.