El món tradicionalment tranquil de la cultura catalana s’ha vist sotragat darrerament per dos episodis de naturalesa molt diferent, però que han compartit espai en les pàgines de cultura.
L’un, si no fos per les conseqüències que pot portar per a moltes entitats culturals i pel mal que ha fet, hauria d’anar directament a les pàgines d’economia, de societat o de crònica judicial. Quan es comet un delicte utilitzant el nom de la cultura o del país, l’escletxa de confiança que s’obre és molt més profunda i el mal causat, en forma de desànim o indignació, té uns efectes sobre la moral col·lectiva que ultrapassen en molt la materialitat concreta de l’engany. Un mal que cap penediment ni cap rescabalament interessat pot, ni tan sols, maquillar. Només la justícia podrà situar les coses en un punt que permeti recuperar la confiança amb les institucions. Ara bé, d’aquí a caure en una espiral auto flagel·ladora sobre la incapacitat de la societat cultural catalana hi va un bon tros. Qui conforma la societat cultural, o en aquest cas, la societat coral catalana no són dos auto confessats estafadors, sinó els milers de cantaires, els milers de pares i mares de petits cantaires que cada setmana es troben, no a Dubai o les Maldives, sinó als ateneus, als centre parroquials, a les escoles o als centres cívics d'arreu del país per fer allò que més els agrada o més els omple: cantar i contribuir així al seu enriquiment cultural i personal. Uns, enriqueixen les seves butxaques robant, els altres enriqueixen les seves vides, cantant. Que ningú no es confongui: qui forma la societat cultural són els segons.
L’altre, cau directament en l’àmbit de la política cultural, de la legislació cultural, en la societat cultural. La decepció per la crisi del Consell de les Arts és general. No vull entrar a fons en les causes de la situació, si són personals o de model. Ja he dit en altres ocasions que per mi, la política cultural - amb tots els acords polítics que calgui i en estreta relació amb el sector, és clar - l'han de fer aquells que han estat legitimats per les urnes per fer-la. Però el cert és que ara, del Consell de les Arts, ja ningú no n’espera res. Un projecte estrella del primer tripartit, concretat en el segon, s’estavella enmig d’una onada de filtracions i retrets. Quan les expectatives sobre una institució són moltes, i quan tothom juga a fet i amagar - uns per aparentar que cedeixen poder i els altres per aparentar que en tenen - els riscs són grans, com s’ha vist. Importar models anglosaxons sense importar-ne abans els comportaments de la societat és una empresa condemnada al fracàs. Ara bé, és en moments de crisi com aquest, quan ningú ja no n'espera res que les institucions poden treballar i donar el millor de si mateixes en benefici, en aquest cas, de la cultura. Esperem-ho.
- Potser sense el Millet avui el Palau estaria tancat o en ruines.
- Malgrat el Millet la realitat del Palau és avui esplèndida.
- El Millet ha colocat sota sospita tota la gestió cultural amb la seva actuació. Que es vagin preparant els gestors de l'Ateneu, del IEC, etc...
- No hi ha diners negre ni contractacions irregulars! uf, per favor, i tant que n'hi ha. Moltissim.
- Dues consecuències clares: avançarem cap a un creixent estatalització de la cultura, amb majors controls de l'administració i per tant amb menys llibertat amb l'argument de que cal controlar la gestió, i a veure que no perdem el Palau i en breu sigui del Ministerio o de la Generalitat, tal com ha passat amb el Liceu.
- En aquest cas Madrid no té cap culpa, és un afer intern català. Siguem capaços de fer autocrítica.
- Efectivament la cultura no són els Millets and co, sinó els cantaires, pintors, artistes i creadors, però el Millet ha fet molt mal, el seu efecte ha estat i serà devastador.
- Abans un senyor de Barcelona que hagués fet la meitat del que ha fet el Millet, després de la seva declaració, hagués pujat al Cap del Morrot i s'hagués llançat avall, amb elegància. Es van perdent els bons costums.
- Tema CONCA. Més enllà del fracas del model, qui podia pensar que amb el Bru de Sala al capdavant la cosa sortiria bé? Hi ha egos ingestionables.
- Cal donar temps per saber si el model CONCA és viable a casa nostra. El primer intent ha estat fallit.
- Ja seria divertit que el Guardans fos el proper president. Seria el segon Cambó que treballaria pels socialistes. Ai, si l'avi Cambó aixequés el cap, els desheretaria a tots.