xcapdevila |
dimecres, 23 de setembre de 2009 | 01:57h
La Natàlia és la "culpable" de que em decidís, quasi a última hora, a buscar entrades per anar a veure el Leonard Cohen al Palau Sant Jordi. Ella l'ha vist tres vegades a Berlin i a Amsterdam i hem va dir: "només que t'agradi la meitat que a mi ja t'agradarà moltíssim". La meva resposta ahir va ser: "crec que m'ha agradat el doble que a tu".
Diuen que potser serà la seva darrera gira. Ahir al Sant Jordi, el cantautor canadenc complia 75 anys i, tot i que va demostrar que estava com un xaval amb més de 3 hores de concert, l'ocasió podria ser històrica.
Jo coneixia poc a Cohen, tot i que de fa molts anys ja m'havia emocionat amb peces com "Suzanne", "Hallelujah", "Dance me to the end off love", "Lover, lover, lover" o el "Petit vals vienès", basat en un poema de Garcia Lorca que, en castellà, canta l'Ana Belen i que va tancar el recital, abans d'uns bisos generosos que van durar més de mitja hora.
El Palau Sant Jordi, antipàtic generalment per a un concert intimista com el que ofereix Cohen, ahir es va transformar, el so era fantàstic i les 14.000 persones que l'omplien no semblaven gens distants d'un escenari ben il·luminat i ocupat per una banda genial, amb el guitarrista Bob Metzger que acariciava amb força tant la bandúrria com la guitarra de 12 cordes i el saxofonista Dino Soldo, una mica numerero, però també virtuós quan bufava diversos instruments, entre ells una tenora; bateria, teclats, guitarra i baix completaven la banda. I a més el cor femení format per dues germanes rosses, les Webb, i la vocalista negra (amb una certa retirada a la Michele Obama) Sharon Robinson, sencillament magistral.
Llàstima de que tot ho va dir en anglès, perquè m'hagués encantat entendre millor, no només el que cantava sinó tot el que va dir, sobretot en l'apoteosi dels bisos finals, amb un to amable, carinyòs, senyorivol però proper, i que transmetia felicitat i agraïment.
La crònica de La Vanguàrdia, més entesa que els meus comentaris, està molt bé. Us l'adjunto aquí sota en els arxius.
Però sobretot us recomana que no us perdeu el bloc de Xavier Mercadé (http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/6449) que es diu ROCKVIU(Fotos i cròniques del món del rock), a qui li he manllevat aquesta magnífica foto amb la que il·lustro aquest post. Les fotos que té allà i també la crònica de l'acte, no només més puntual que la meva, són fantàstiques.
Martí-* |
dimecres, 23 de setembre de 2009 | 10:59h
Si hagués trobat bones entrades per a aquest concert, encara n'hauria comprat, però després d'haver-lo vist des de la fila 6 a Berlín la darrera vegada, em feia por perdre'm per un dels altells del Sant Jordi. Molt interessant que el Sant Jordi pugui sonar bé: vol dir que sempre que sona fatal, que és sempre, és perquè no s'hi han esforçat prou o gastat el què cal. Va cantar "Famous Blue Raincoat"? És una cançó curiosa, que es veu que a ell no li acaba de fer el pes, però que té autèntics addictes, entre els quals em compto. If you ever come by here, for Natàlia or for me, the door is always open...
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
La meva amiga Núria Valls és una gran artista... i no nomès fent comèdia, també en moltes altres facetes. Per exemple a la cuina. Ara, ens convida a aplaudir-la i compartir-la amb un bloc per llepar-se els dits.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
En Lluís Ribes és un company de Lavínia Interactiva que tot i ser un "pingüino informàtic" és simpàtic i proper. L'he descobert com a fotògraf a la Mercè i ens hem ensenyat els blocs; el seu -els seus que en té diversos- és molt bo, de disseny, de propostes, d'il·lustracions...
El meu amic Carles Feiner de Terrassa té un bloc molt actiu on hi aboca reflexions dels temes més diversos i també de minyonisme i castellística en general. No sempre estic d'acord amb com ho diu, però la majoria de vegades sí en el que hi diu.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
El Didac Boza és director de La Malla, a on també hi ha molts blocs, i penja sovint articles interessants amb els que, de tant en tant, s'hi pot coincidir.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
Crec que no... deu ser de la dolenta.
Una abraçada;
Xavi