Pregunten: “Et lamentes,
quan t’és donat el
càntic?”
Nosaltres acceptem
aquesta mort callada.
Humilment estimem
la nostra mort.”
Salvador Espriu a Cançó
de la mort callada
Ara els xiprers creixen de
tu. De nit
un rossinyol a cada creu
s’atansa.
Violetes, els morts que us
han nodrit
¿són gaire lluny de la
seva esperança?
Màrius Torres a Campo Santo
plorar pels racons trencant
totes les coses
i espargint per la casa un
ordre de fracassos:
de rompre, de desfer, fins
que estiga ben sol
entre coses rompudes, i
seure’m, aleshores,
en un lloc qualsevol de la
casa en silenci.
(En un paper llarguíssim,
un paper higiènic,
intentaré un retòric cant
a la llibertat.
Jo confie en l’obscura
rebel·lió d’uns morts.)
Vicent Andrés Estellés a Amb les ungles, amb les dents
