frechina |
dilluns, 21 de setembre de 2009 | 20:53h
DériaGalileo MC, 2009
La dissolució de L’Ham de Foc va ser un colp dur que encaixàrem amb una certa resignació, però també amb l’expectació de què ens depararien els dos components del tàndem en solitari. I convindrà aclarir de seguida que l’estrena de Mara Aranda acompanyada de Solatge —Eduard Navarro, Jota Martínez, Manolo López i Josep-Maria Ribelles— supera totes les expectatives i situa la seua línia de sortida molt a prop del punt on L’Ham de Foc decidiren d’aturar-se.
(continua)
Fet i fet, el projecte és ben diferent però els resultats artístics no
se’n desvien gaire: fins i tot el tema “Pandero”, d’El cor de porc,
podia fer bé de frontissa entre tots dos conceptes. La major
divergència rau, òbviament, en el repertori: aquí tot té el seu origen
en les músiques de tradició oral dels territoris que un dia conformaren
la corona catalano-aragonesa. Cants de batre valencians, danses del
Corpus, balhs de garròts aranesos, balades aragoneses, cançons
pirinenques o temes sefardites, constitueixen el solatge primigeni de
la proposta; després, sobre aquest pòsit tradicional, el grup aixeca
nous textos i noves músiques d’una coherència estètica i una compacitat
sonora incontestables.
Certament el so aconseguit a l’enregistrament és una de les seues aportacions més reeixides. S’estructura en tres nivells clarament diferenciats: un nivell tel·lúric bastit amb el batec del contrabaix i les percussions, línies de greus acaparades per foscos bordons i el tèrbol grinyolar de les cordes de la viola de roda, la moraharpa i altres instruments roncs i severs; un estrat aeri on s’ensenyoreix l’arpa de Josep Maria Ribelles, que abrigalla les melodies amb els seus ingràvids arpegis; i, entre la terra i el cel, entre l’angoixa i la serenor, la resta d’instruments i la veu de Mara que bascula del fang desficiós de “Romanç de la Porquerola” al vidre sublim de “Dansa del vetlatori”. Tot embolcallat amb un inquietant tel de neguit i amargor, d’urgència, de tensió, que s’encomana a músiques i textos per enllestir un disc commovedor i memorable.
Certament el so aconseguit a l’enregistrament és una de les seues aportacions més reeixides. S’estructura en tres nivells clarament diferenciats: un nivell tel·lúric bastit amb el batec del contrabaix i les percussions, línies de greus acaparades per foscos bordons i el tèrbol grinyolar de les cordes de la viola de roda, la moraharpa i altres instruments roncs i severs; un estrat aeri on s’ensenyoreix l’arpa de Josep Maria Ribelles, que abrigalla les melodies amb els seus ingràvids arpegis; i, entre la terra i el cel, entre l’angoixa i la serenor, la resta d’instruments i la veu de Mara que bascula del fang desficiós de “Romanç de la Porquerola” al vidre sublim de “Dansa del vetlatori”. Tot embolcallat amb un inquietant tel de neguit i amargor, d’urgència, de tensió, que s’encomana a músiques i textos per enllestir un disc commovedor i memorable.
(Caramella 21)
Notes:
1. He tingut la sort i el plaer de ser partícip d'aquest projecte redactant la totalitat dels textos que figuren al llibret. En podeu llegir els cinc principals aquí.
2. Solatge no és l'únic projecte en què Mara es troba implicada en l'actualitat: continua passejant el celebrat Al Andaluz Project -amb el combo alemany Estampie-; ha engegat amb l'Ensemble Pelegrí -al costat de nous i vells companys de viatge: Jota Martínez, Juan Manuel Rubio, Aziz Samsaoui...- l'espectacle Kantikas i Romansas Sefardíes; acompanya el grup Speculum dirigit per Ernesto Schmied en l'aventura Aromas del Mediterràneo; treballa amb l'Ensemble Unicorn-Oni Wytars un repertori basat en el cançoner dels trobadors; i, juntament amb Xavi Folch, Agustí Vidal i Pau Viguer, reformula l'antic projecte Sac de Sons en una nova fesomia anomenada Artaica, a qui podrem veure el proper 16 d'octubre a l'Auditori d'Albalat dels Sorells.
Perla