Revolució: canvi radical d’idees
Quan el consell de redacció de la revista Espai de Llibertat va decidir fer un monogràfic sobre Cinema i Revolució, es va encetar un debat entre partidaris i detractors de la temàtica en qüestió, la revolució; una idea complexa i que era percebuda com un tòtem massa valuós com per caure en la frívola actitud de relativitzar-lo en benefici de l’audiència.
D’una banda, aquells als que els semblava que la llibertat de pensament donava marge per entendre des d’una perspectiva íntima, el controvertit concepte de revolució. Que prenent com a eix conductor l’experiència personal, podíem fer córrer la ploma de la creativitat per allà on el nostre limitat coneixement ens permetés arribar.
D’altra banda, les veus discordants sobre en quin punt allò que acordàvem com articles publicables, s’ajustava amb el significat i el significant d’un concepte que l’ortodòxia no permetia interpretar a la lleugera.
Paradoxalment, ningú va demanar encetar un debat al voltant del què volia dir revolució. Potser hagués estat massa agosarat i atrevit. En fred i sense avís previ. Encara hi seriem. Per això, em sembla lògic argumentar, perquè jo pertanyo al primer grup i què m’ha motivat a escollir una pel·lícula que pels crítics del cinema –aquells que hi són a sou- mai apareixerà a les llistes de films de referència.
Per revolució s’entén aquells episodis en els quals s’introdueix un canvi radical d’idees. Revolució és el canvi o transformació profunda respecte al passat immediat. Els canvis revolucionaris, a més de radicals i profunds, duen en sí mateixos conseqüències transcendentals que trenquen amb l’ordre establert i afecten de forma irreversible les estructures existents.
Sense aquestes condicions, estaríem parlant d'una transició o crisi. Fins i tot davant una revolta. Però les revolucions son processos històrics i es construeixen col·lectivament allà on col·lisionen una nova generació d’interessos amb una vella generació d’interessos.
Apreciada ja una determinada definició semàntica, seríem capaços de fer-ne una llista de fets històrics que acomplissin aquestes característiques? Dubto que arribéssim mai a un acord unànime. No podríem sintetitzar amb etiquetes homogènies cadascun dels capítols històrics que s’apropessin clarament a l’aproximació que acabem de fer.
Les revolucions liberals ho foren menys que les socialistes? I les anti-soviètiques no van ser revolucionàries perquè eren contrarevolucionàries? Les revolucions de debò són en blanc i negre? Com les pel·lícules clàssiques? O poden ser revolucions en color com les que ha dibuixat l’encara tendre s.XXI:
D’aquella revolució rosa de l’any 2003 amb la sortida del poder d’Eduard Shevardnadze a Geòrgia o aquella taronja del 2004 amb l’elecció de Víktor Yushchenko a Ucraïna, també la dels tulipans del 2005 amb la sortida del Govern d’Askar Akayev al Kirguistán o la fracassada blanca del 2006 d’enderrocar a Alexander Lukashenko a Bielorrússia, o perquè no, la del safrà el 2007 amb l’intent frustrat per part dels monjos budistes d’enderrocar la dictadura militar a Birmània...
No ha estat gaire fàcil l’encàrrec d’Espai de Llibertat. Però he intentat ser disciplinat. Per a mi, una pel·lícula que m’ha semblat “revolucionària” ha estat Matrix, la trilogia que han popularitzat els germans Wachowski.
Perquè he optat per Matrix? Em sembla molt pretensiós parlar en nom d’una revolució científicament demostrable, políticament inqüestionable i, sobretot, popularment homologable a aquelles revolucions apreses i estudiades durant l’etapa d’aprenentatge educatiu. Per això, volia transcendir el concepte més hermètic de revolució per a fer-lo més individual, més qüestionable. Reduir la concepció de la revolució a l’estadi més embrionari que necessàriament existeix en tota revolució. A la revolta personal de la consciència de cada individu com a pas previ a la ruptura del col·lectiu. És l’opció que pren Neo. Sense aquest punt, tota la resta es fa impossible. Inviable. Sense que hom prengui consciència que una situació ha de canviar, no s’esdevé el desenllaç final i col·lectiu del canvi radical.
El primer cop que vaig veure Matrix vaig sentir una forta contradicció entre allò què creia defensar lliurement i allò que havia de defensar irremeiablement perquè l’entorn social t’empeny a fer-ho. Entre allò que feia per gaudi i tot allò que, malgrat ho negués, ho feia per obligació.“Ets un esclau” o “Hem nascut en captiveri” són les primeres frases del “nou món” a Matrix despertant l’interés de l’espectador, que apoltronat a la butaca engolint cada dia una mica d’anestèsia col·lectiva, pensa que és feliç perquè creu que ho té tot. Observo el “nou món” però sento molèsties: “Perquè em fan mal els ulls? Perquè mai els has utilitzat”.
Matrix és un conjunt de preguntes, un mecanisme per empènyer una ment ignorant o aletargada que evita preguntar-se el perquè de les coses.
"Matrix és el món que ha estat posat davant els teus ulls per a ocultar-te la veritat".
"Matrix és aquí. Quan mires la televisió. Quan vas a treballar. Quan navegues per la xarxa. Quan pagues els impostos. Tots aquests components, imprescindibles en la vida moderna pel nostre preuat benestar, serveixen al cap i a la fi per a controlar-nos".
The Matrix Revolutions és la tercera i darrera part de Matrix. Quina prova més evident que Matrix és una revolució? Ha arribat l'inevitable: humans alliberats i màquines s’enfronten per la supervivència. En aquesta última part, Morfeu intenta salvar la situació amb tots els caps polítics de Sió; per altra banda, Neo donarà el màxim de si mateix per fer front a l’atac de les màquines. Com en tota revolució, la pel·lícula tampoc no té un final feliç, ja que Trinity mor de camí a la Ciutat de les Màquines i Neo també morirà lluitant contra l’agent Smith –el comissari polític al servei de l’ordre del sistema-. No hi ha herois revolucionaris que no donin allò més preuat que tenen per a la causa que defensen.
I no és revolució tot aquell procés que et permet anar amb els teus ideals fins a final de les seves conseqüències? Cal qüestionar-se i negar que la percepció i els sentits són la única forma de coneixement. Petites dosis de l’atreveix-te a pensar, d’escollir i de revelar-se, és el que dispensa el film. Una divisa que de fons, és revolucionària i sobre la qual s’assenten les revolucions que coneixem i que donem com a bones. No hi ha alliberament col·lectiu sense l’emancipació individual. La causa de la llibertat pren forma, també, en un món dominat tecnològicament. I la raó n’és el motor d’aquesta angoixant lluita per a fugir d’un món que és el nostre, però que ja no és real.
* article publicat a la revista Espai de llibertat
Ben escollida la peli, nomès he vist la primera (ara ja sé com segueixen les altres :P jejejeje) però probablement la tornaré a mirar i enllaçaré amb les que em manquen. També la vaig trobar revolucionaria. Re-evolució és una evolució, canvi en sentit de fer un gran salt, en teòria per evolucionar i encara ens queden moltes per veure no una "la revolució" ( sacrosanta, sembla, s'ha de dir) sinó moltes altres i moltes estructures per "trencar" i "construir", un procès ... infinit?
...ei.....em sap greu que hagis llegit com acaba :-((
però tot i així és recomanable veure-la vàries vegades. Jo ho he fet!
ptons,
Però no crec que és tracti de cap teoria, si no més aviat un canvi a marxes forçades i a mi, és el que precissament em costa: la gran velocitat amb que les coses canvien. I realment, fa més que por...
Salutacions
Anna
i no hi ha manera de baixar d'aquest món!
"Elogi de la lentitud" i d'altres llibres similars clamen i s'exclamen que una altra vida és possible...però, malauradament, encara no s'en surten.
salutacions,