En una època on qualsevol fenomen mediàtic del món de l’esport rep un
sobrenom (és el cas de Cristiano Ronaldo i el seu CR9 o el Dream Team del
Barça), la selecció espanyola de bàsquet també s’ha apuntat a la moda i
establint paral·lelismes, s’ha autodenominat com la nova ÑBA. Sobrenom que, per
cert, té una petita correcció d’ortografia lingüística.
No seria més just, conservant la mateixa cacofonia, apel·lar a la nostra
singular /ny/? Ho diem perquè dels 12 jugadors que configuren la roja, 6 d’ells
són catalans: Pau Gasol , Marc Gasol, Ricky Rubio, J.Carles Navarro, Raül López
i Àlex Mumbrú. I l’altra meitat? Ben fàcil: tres dels Països Catalans integrats
per Rudy Fernández de Mallorca, Sergi Llull de Menorca i Víctor Claver de
València. I els 3 que ens deixem? D’Espanya, tot sigui dit: Jorge Garbajosa,
Carlos Cabezas i Felipe Reyes. Perquè no ens puguin retreure res, afegirem que
l’extremeny José Manuel Calderón no va jugar per lesió tot i estar convocat i
per tant, per ser justos, podem allargar a 4 els convocats espanyols.
Dit això, i sense ànims d’envejar l’espanyola, toca ser realistes. El millor
bàsquet europeu passa per Catalunya. Les comparacions que la premsa fa entre
l’espanyola i la de l’antiga URSS, que també va aconseguir quatre finals
consecutives, prenen més força que mai. Tots dos són països que oprimeixen la
voluntat dels pobles a jugar, lliurement, amb la samarreta que volen.
Potser ho haurem de replantejar tot ja que sembla que no hi ha cap mena de consens sobre que volen els catalans.