La confessió que ha fet el senyor Fèlix Millet, de tot el que s'ha "cobrat" de la fundació del Palau de la música Catalana ens han indignat a molta gent, no entenem com es possible que algú pugui desviar tants diners d'una institució que rep tantes subvencions sense que ningú se n'hagi adonat. Ara, sembla que no s'investigarà res mes enllà de cinc anys, perquè els delictes anteriors ja han prescrit i no te sentit esmerçar tants esforços en una investigació que no servirà per fer pagar les irregularitats que aquest senyor ha comes durant un grapat d'anys. Potser si que saber el que aquest senyor s'ha emportat no serviria per ampliar els càrrecs pels que haurà de respondre davant de la justícia, però seria just que es fes públic tot el que s'ha emportat. Quan una persona amb pocs escrúpols està tants anys davant d'una entitat, arriba un moment que creu que aquesta entitat es seva i pot fer i desfer, i treure'n tot el rendiment econòmic que sigui possible, i si ho ha aconseguit (fins ara) haurà estat perquè la resta de socis de l'entitat i les administracions públiques, han badat. Una cosa semblant, també passa en altres entitats, partits polítics, ajuntaments, i altres governs, que hi ha gent que porta anys guanyant eleccions, o imposant-se en els congressos, i treballant molt, no ho negaré, però arriba un moment que prenen aquella institució per una propietat privada, com es el cas d'un partit polític, que tot i que potser no es "cobren" uns sous com els que s'ha fet el senyor Millet al Palau de la Música, si que els permet obtenir unes quotes de poder considerables, i la possibilitat d'endollar a molts amics, coneguts i saludats.
giusepe |
dimecres, 23 de setembre de 2009 | 10:39h
Per desgràcia, Toni, és un cas molt comú tant als partits com a les institucions. Això no vol dir, ni molt menys, que tothom ho faci, però sí que succeeix sovint i ens obliga a preguntar-nos per què els que podrien evitar-ho baden tant.
Per desgràcia, Toni, és un cas molt comú tant als partits com a les institucions. Això no vol dir, ni molt menys, que tothom ho faci, però sí que succeeix sovint i ens obliga a preguntar-nos per què els que podrien evitar-ho baden tant.