El suport més significatiu ha estat el dels conservadors britànics de David Cameron, que fa un any van abandonar el grup popular brandant la bandera antieuropea, però que ara s’han afanyat a donar-li un suport explícit. Això era impensable fa uns mesos i aquest vot pot ser un senyal de l’extrema debilitat actual de l’economia britànica (només cal veure la intensa depreciació de la lliura esterlina en sis mesos: un 35% enfront de l’euro), on la crisi financera hi és especialment intensa. Així, mentre a Alemanya ha començat a recuperar-se al segon trimestre d’enguany gràcies a les exportacions industrials (tal com va confirmar ahir el comissari Joaquín Almunia a la reunió de la comissió d’Economia), Londres pateix especialment perquè Shangai li pot prendre la capitalitat financera global. Liberals, molts laboristes i conservadors britànics han votat Barroso pujant al seu tren proeuropeu: la crisi anglesa és molt més forta, el referèndum irlandès és a prop i no són temps de provocar una crisi institucional a Europa que s’afegeixi a la crisi econòmica.

Vist el vot británic, sembla que triomfen les tesis del financer anglès David Marsh: sempre oposat a l´euro i al Bundesbank alemany, el seu darrer llibre i best-seller de febrer de 2009 ("The Euro: politics of the new global currency") reconeix sense embuts l´èxit alemany creant i pilotant l´euro i recomana a Anglaterra d´entrar-hi ("Alemanya juga i guanya"; per això he posat la foto de Merkel i Barroso). Són pràctics, aquests britànics.

Alemanya sempre ha marcat implícitament la política europea i les properes eleccions alemanyes han planat també sobre la votació d´avui. Així, si en els darrers cinc anys la gran coalició entre la CDU i l’SPD (demòcrata-cristians i socialistes) ha governat Alemanya, ara sembla que s’albira una altra coalició diferent, entre la CDU i els liberals de l’FPD. Tot i que els eurodiputats liberals alemanys són molt prudents quan els preguntes pel resultat electoral, si es repeteixen els resultats del passat 7-J podria ser possible una coalició de centre-dreta al país líder natural d’Europa. Tot i que Merkel se sentiria més còmoda repetint amb els socialistes, que són els que s’emporten tot el desgast de la gran coalició, si la davallada de l’SPD és molt forta aquests passaran a l’oposició. Els temps canvien i avui ha estat significatiu veure els liberals alemanys aplaudint drets, amb tots els populars, el clar triomf de Barroso.

Els socialistes han quedat desdibuixats en la votació d’avui, optant finalment per una abstenció que no han respectat els socialistes espanyols, portuguesos i molts anglesos. En el debat d’ahir a la tarda Barroso va trobar més oposició en el verd de Cohn-Bendit que no pas en el socialdemòcrata alemany Martin Schulz. A aquest darrer, després de la seva intervenció crítica amb Barroso, un diputat comunista portuguès li va retreure els pactes permanents i excloents amb el grup popular durant els darrers cinc anys, avisant-lo de que en el seu grup molts diputats votarien Barroso. La sensació de caiguda electoral estructural dels socialistes a tot Europa plana sobre aquest grup: “no es pot ser sistema i anti-sistema alhora” ha denunciat Manuel Valls, el jove dirigent socialista francès d’origen català que fa una profunda autocrítica del socialisme actual.

Barroso va dir ahir a Cohn Bendit que “li recordava la seva adolescència”. En certa manera Barroso té raó: ell porta 25 anys implicat en diferents governs mentre que Dani el roig porta des de 1968 fent discursos anti-sistema. “Sarkozy està encantat amb vostè i li agraeix que hagi fragmentat i debilitat l’esquerra francesa”, li va dir el portugués. Cohn-Bendit és un brillant orador i anima molt els debats, però la seva posició és massa fàcil i el seu discurs ratlla la demagogia: no és veritat que la crisi sigui només "culpa de la dreta", sense citar per exemple les burocràcies i les regulacions públiques creixents i ineficients, o bé com els bancs centrals públics han distorsionat i manipulat artificialment els tipus d´interès, causant també la crisi financera.

El grup liberal (ALDE) ha donat llibertat de vot als seus 84 diputats i 3 de cada 4 han votat Barroso. Jo he votat Barroso; sense entusiasme però sense complexos. El portuguès ha demostrat una sensibilitat pro-mercat únic europeu, essent sensible a l´economia productiva. Barroso ha ofert contrapartides concretes al nostre grup (actuar ràpidament i a nivell europeu contra la crisi bancària, crear un nou comissariat de drets civils,...) que han decantat la major part dels vots del grup, el meu inclòs.

Cal tenir present que la dreta europea no és pas com l´espanyola i que al parlament europeu la dinámica és diferent: el diputat més valorat no és el que més crispa i insulta els adversaris, sinó el que aconsegueix que els altres grups votin el que ell vol. Cal tenir present també que el Parlament Europeu encara no pot proposar cap candidat a presidir la Comissió Europea, el qual és nominat en exclusiva pels Estats i que Barroso havia estat aprovat per unanimitat pels 27 països. Atès que la col·laboració de Barroso amb els comissaris liberals en els darrers cinc anys ha estat molt bona, i veient com els francesos i els italians del nostre grup que no l’han votat ho han fet principalment per raons de política local (els seus partits estan fortament oposats a Sarkozy i Berlusconi), he optat per votar Barroso.

A les votacions posteriors avui el grup ALDE ha estat decisiu en el decantament de totes les proposicions, la major de les quals provenien dels verds i dels socialistes. Algunes votacions s’han decidit per marges molt estrets, de només 15 vots d’un total de 700 vots, mostrant una àmplia mostra de combinacions diverses per assolir majories: l’actual Parlament Europeu està força més atomitzat que l’anterior. La legislatura està ben oberta i aviat veurem quina és la proposta de comissaris que fa Barroso al parlament.