AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
Dissabte la riera està buida de gent al migdia, plena de cartells pel Si i amb un estrany ambient de pre-festa. Segons s'acosta el vespre, comencen a aparèixer cares familiars, personatges, anònims, habituals, amics, coneguts i saludats... La riera es va omplint a poc a poc, i el soroll de fons es torna en un cant ple d'il·lusions. La Meritxell ve a recollir-me, no ens coneixem, però de seguida es veu que som, si fa no fa, del mateix tarannà.
L'acte de suport a la consulta esdevè un preludi del caliu que hi haurà l'endemà. El sopar arreplega part de les personalitats que han intervingut, gent de l'organització i gent propera. Escriptors, polítics, periodistes, historiadors, blocaires d'aquesta casa i gent com la Meritxell, l'Albert, el Jordi Clopés, la Marta, el Roger, en Ximenis, l'Antònia... i tants d'altres que d'una manera o una altra col·laboren o són part activa o propulsora de l'organització, tots seiem a taula a compartir un sopar que ben be sembla un casament amb l'emoció d'un nen que espera la nit màgica del 5 de gener...
Passo la nit amb l'hospitalitat de la Txell i el Carles i l'endemà d'hora marxem cap a Munt... dels nervis perdo les claus del meu cotxe on tinc la càmera de vídeo, les bambes per poder enfeinar-me sense patir dels peus, i el carregador del mòbil... el dia comença una mica tort... Respiro a fons i m'impregno de seguida dels aires solidaris... en Carles, el company de la Meritxell, em diu, no pateixis dona, que un cop això hagi engegat, t'acompanyo a casa a buscar de nou les claus...
De nou a Arenys de Munt, ficada ja en les meves bambes, amb la càmera a la mà i el mòbil carregat, el dia deixa de ser un dia per convertir-se en una fita...
Riera amunt i avall, l'esperança s'encomana, els nervis donen pas a les
papallones a l'estomac segons ens adonem que som part d'un
esdeveniments històric i que un dia podrem dir: jo hi era a Arenys de
Munt el 13 de setembre del 2009...
Arriben els que faltaven, una bona colla de blocaires amics ens ajuntem per fer la diada encara més especial. L'amic Blesa puja de València amb els xiquets, i amb en Selva i la Marian s'acosten tots cinc des d'Osona a l'hora de dinar; el Borinotus, l'Octavi Fornés i en David Morgades aparèixen ben d'hora, i els Carbonells (pare i fill) ens sorprenen amb la seva visita després d'anunciar-nos que no podrien venir. Dedicats ja de ple al dinar, apareix en Marcús i més tard ens trobem a la Sílvia Martínez. Sense comptar amb el Xavi Mir i Lo Marvà que porten tot el cap de setmana voltant... A més del Partal i l'Assumpció que també corren per aquí...
Corals cantant Els Segadors per la riera, bandes de música tocant cançons popular; mongetes i botifarres mentre en Titot, en Freixas i d'altres ens canten, xerrades amb iaios del poble que ho viuen més emocionats que ningú, i mentrestant els arenyencs votant per tots els que no ho podem fer.
A l'hora del tancament i del recompte els nervis pugen i baixen cos amunt i avall... l'expectació és màxima quan en Ximenis diu el resultat, la resta... la festa de la llibertat...
I l'endemà...
L'endemà:
Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us
empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no
aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara
us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous
passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja
s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes
Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels
Aquell dia va ser històric. Jo també hi era present en aquesta festa i l'ambient era meravellós. Vaig haver de marxar aviat, però m'hagués quedat fins al final amb el ulls tancats! Va ser, sense dubte, el punt inicial d'un "efecte papallona" que encara avui aleteja i cada vegada amb més força... ;)
Jo sí que vaig tancar els ulls -o els vaig obrir, més ben dit- i em vaig quedar fins el final per veure-hi com a poc a poc s'estenia l'aleteig subtil però contundent d'una papallona que fràgil qual mosca voladora de mantega (butterfly que diuen els anglesos) encara mou les ones i el vent. Potser ens cal un nou batre d'ales per acabar d'enlairar la dinàmica del canvi i la catarsi i impulsar de nou l'esperit d'aquell dia.
borinotus |
dijous, 17 de setembre de 2009 | 12:15h
Espero que d'aqui un temps recordem aquesta data com el dia en que vam començar a caminar de debó i no com una anècdota o l'inici d'una sèria d'aplecs populars.
La caminada ja ha començat, i com diu avui l'amic Selva: "Ara però, quan el punt de partida del Maresme ha obert els ulls a tanta gent, inclosa aquella que ens voldria cecs, ens caldrà mes que mai l’épica de la marxa"
Ara cal només un pas rere l'altre i "hacer camino al andar"...
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir: que el teu nom sona com un pessic quan el dic, que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets i quan hi ets no em reconec. Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega... http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
Va ser, sense dubte, el punt inicial d'un "efecte papallona" que encara avui aleteja i cada vegada amb més força... ;)
Jo sí que vaig tancar els ulls -o els vaig obrir, més ben dit- i em vaig quedar fins el final per veure-hi com a poc a poc s'estenia l'aleteig subtil però contundent d'una papallona que fràgil qual mosca voladora de mantega (butterfly que diuen els anglesos) encara mou les ones i el vent. Potser ens cal un nou batre d'ales per acabar d'enlairar la dinàmica del canvi i la catarsi i impulsar de nou l'esperit d'aquell dia.
Salut.
La caminada ja ha començat, i com diu avui l'amic Selva: "Ara però, quan el punt de partida del Maresme ha obert els ulls a tanta gent, inclosa aquella que ens voldria cecs, ens caldrà mes que mai l’épica de la marxa"
Ara cal només un pas rere l'altre i "hacer camino al andar"...