Comença el capvespre. El temps llisca el dia com si un vel estrany i subtil haguera decidit cobrir les hores que resten perquè el diumenge finalitze i arrecerar la intimitat de tots nosaltres, els habitants d'aquesta ciutat que un dia va tindre un nom.
Cadascú habita un espai distint, un fragment de realitat física que ens assenyala i que ens distingix fins i tot d’aquell que conviu amb la ciutat, en un altre indret.
La vesprada creixent arrossega una pluja lleugera que cap de nosaltres hem pressentit. Es percep en els carrers una certa humitat que hauria d’haver-la anunciada. No obstant això, el sol ha estat còmplice de la sorpresa i al llarg del matí ha brillat amb premeditació perquè ningú endevinara el ball de gotes aquoses que s’anuncien després d’uns núvols que hui han enxiquit la bellesa del firmament.
Tinc calor i gairebé hi vaig vestida. L’estiu m’apropa a ell però m’allunya de la roba, de les vestidures que m’embolcallen en altres èpoques de l’any. El meu cos es nega a sentir-se cenyit per una brusa o un cinturó. Fins si tot els meus peus es rebel·len a percebre's nugats a unes sandàlies. Hui estan descalços, els sent vius especialment quan caminen pel sòl i sucumbixen a la frescor que emana involuntàriament. Desitjarien caminar i allunyar-se, puc sentir-ho, per a tornar després, quan la nit siga una realitat i el capvespre únicament una remembrança Eixirien a l’exterior, deixarien la porta al seu darrere i prendrien el camí distint que ens trasllada a les coses i a les persones que ens esperen després de l’adéu, després de l’allunyament que no és una fugida sinó un viatge cap altres llocs i altres cors.
La vesprada va succeint i la pluja que quasi no ha estat proclamada es fa més real i es condensa en porcions líquides, cada vegada més gruixudes i definides, transformades en anotacions que el cel pretén deixar en la nostra pell quan cauen sobre ella, a les cases, a les voreres transitades, en els cantons solitaris i en els carrerons que mai no són són visitats.
M'alce del sofà, en el que el meu cos està estés, impel·lida pel soroll perceptible del ruixat inesperat que està mullant l’exterior i m'aproxime a la finestra. Intuïtivament, abans de prendre entre les meues mans les dues fulles de fusta, eleve la meua vista i la fixe d’una manera inconscient en un punt més fosc que s’enfronta als meus ulls. Es tracta d’una finestra, més menuda, en la que apareix, sobtadament, la silueta carnal d’un home. Està prop de mi, puc distingir la part superior del seu cos nu. La calor que agost encara li permet als dies d'aquest setembre de transició ens incita a la nuesa i a una certa galvana.
És un home jove, de pell fosca. No puc endevinar el color dels seus ulls, però sí la forma i l’expressió que els inunda després de ser conscients de la meua presència a l'altre costat, formant part d’una altra de les finestres de la ciutat. Les mirades, les dues, s’encreuen tot ajornant l’instant en què han de tornar a ser distintes. Hom pensaria que es recreen a observar el rostre de l’altre sense urgència.
M'agrada la seua expressió, sembla somriure’m amb la voluntat de qui realitza un acte intranscendent però li atorgan la importància dels gestos menuts que naixen des de la llibertat.
Sóc jo, després que ell em busque amb les seues pupil·les, qui li somriu obertament. Ens mirem, estem observant la nostra reacció, la postura del nostre cos i el mateix cos. Repase el seu tors nu amb els meus ulls. És estrany, però no m’importa que descobrisca la meua insolència. Trobe tan natural respondre als seus gestos que els meus adquirixen una espontaneïtat clara i evident.
També ell m'escodrinya. Supose que intenta imaginar la part del meu cos que està coberta per la brusa transparent de lli negre.Els seus llavis s’entreobrin com si desitjara parlar-me des de la distància quasi virtual que ens separa.
Voldria escoltar-li darrere del seu somriure, percebre la seua veu, saber-la i sentir-la, per què no?
El capvespre deté el seu creixement per un instant i desapareix perquè el desconegut i jo juguem a mirar-nos i a suggerir el que sabem que mai no convertirem en realitat.
L'imatge que has posat és molt bonica al igual que aquestes paraules:
"El capvespre deté el seu creixement per un instant i desapareix perquè el desconegut i jo juguem a mirar-nos i a suggerir el que sabem que mai no convertirem en realitat."
Petons de colorins, ANNA