IMATGE: ENRIC HERNAEZ
Les paraules caminants, quan la lluna emmudeix, s’esvaren dels somnis, dels acomiadaments i de les mans que abans han estat plenes i formen frases que s’allotgen només a l’ombra d’un instant.
Les paraules caminants es componen, canvien el seu ordre i guaiten el cel abans d’emprendre el seu camí. Les paraules substantiu avancen darrere dels articles i s’envolten amb paraules adjectiu i paraules preposicions. Totes elles, sense mirar arrere, s’endinsen en el paisatge de les frases i l’habiten, el reconstrueixen, l’expliquen i l’apropen a les paraules visitants, als noms forasters.
Les paraules caminants són les que no es diuen, les que s’embasten, sense cenyir, amb l’agulla intensa del silenci i els llavis tancats. No hi tenen valor perquè no coneixen la covardia. No fan honor a les circumstàncies, s’erigeixen sense ser pronunciades i diuen molt més del que expressarien si la veu les exposara a la consciència i a l’oïda del vent.
Elles, les paraules caminants que recorren el planeta i es converteixen
en eco per a romandre en ell, són tan lleugeres que és possible que ni tan sols
les recordes quan el temps es dilate i siga l'empremta de la memòria, quan es transformen en roses antigues, en els punts suspensius del roser de l'estima, bressolats pel vent del dies nouvinguts.
Les paraules caminants són les que una nit et vaig dir, amb els llavis tancats i el cor obert.
