La tarda, la passo vagarejant pels carrers de Poblenou, sorprenent-me dels desconeguts canvis que em roben aquell meu Poblenou obrer i treballador. Cercant un racó nostrat, m'endinso a l'Etcètera, la llibreria més històrica i reconeguda d’aquest tros de món tant estimat.
Al vespre, les passes prenen la Diagonal i es dirigeixen al local d’allà dalt el carrer Bilbao. Avui és dijous i hi ha assaig especial. El bar és força ple, però l'esquivo i marxo directe a la pista d'assaig. Allà, aprofito per fer unes mans a l’assaig de canalla, tot esperant l’assaig general.
Retrobaments, mirades, alguna salutació, paraules i riallades, feina de troc i alguna pinya ocupen les dues horetes d'assaig en bona companyia.
Divendres al matí, el desplaçament és a Badalona. El ritual em porta a comprar el diari al quiosc habitual, i a esmorzar al bar del Sant Josep.
Assegut en un banc segueixo les ofrenes florals d’aquest municipi costaner on, algú que n’és forà com jo, es fixa més en la que fan els llargaruts la Penya.
Camises micaco arriben a plaça. Alguna de vermella s’asseu en un fast-food de l’indret, un parell de Xicots treuen el cap per una cantonada.
A quarts d’una, l’arribada del migrat contingent vilafranquí permet l’inici d’una Diada castellera que, en els primers castells, presenta un públic força nombrós. La calor, amagada rere núvols esparços, va fent acte de presència i les ombres s’enretiren per il·luminar l’espai.
Nosaltres, els Castellers de Barcelona, alcem una torre de set força bonica, i, tot just descalçada, comencen els nervis per un castell que sembla benassajat, però que genera un cert neguit en la colla. Eps! Flaire totalment personal, i potser equivocat, d'un casteller un xic allunyat del dia a dia de la colla vermella.
En segona ronda, es tanca una pinya de quatre de vuit amb agulla que no s’acaba de lligar bé. I que cal tornar a obrir.Seguidament, es torna a lligar l’estructura i, aquest cop sí, sembla que la cosa va seriosament.
El castell, a vista de lateral, sembla pujar força bé (uix! quina expressió més poc castellera), però amb una remor a peu de castell que no m'acaba de fer gaire el pes. En algun moment, el públic se suma a la remor de fons que niava a la pinya, les gralles segueixen tocant i, sembla que per indecissió de la quitxalla, es començar a desmuntar la història i es decideix passar ronda.
Sant torne-m’hi que no ha estat res. Uns canvis al nucli del castell són el preludi d’un nou intent. Del meu lateral estant, faig mans i mànigues per mirar de controlar la moto que recorre la cama del segon que hi ha damunt del meu baix.
El quatre sembla pujar un xic remogut, però defensable. Si més no, aquesta és la sensació que tenen les meves mans engrapades a la cama del segon. Sonen gralles d’aleta i el quatre es carrega.
Un xic més d’esforç, sobre tot en falcar els genolls de l’agulla, segueixen aquest moment. Però noto que el castell comença a fimbrejar com la corda d’una guitarra. Se m’en va, se m’en va, se m’en va. El cop és sec i el coll resta tort sota algun membre de tronc. La il·lusió del castell es desploma com les cartes d’una baralla que hom creia guanyada.
Després, revisió de baixes. La derrota d’un castell es dilueix en la preocupació pels companys lesionats.
L’actuació es mor amb un tres de set que visc del rovell de l’ou estant i d’un pilar de cinc amb ganes de marxar.
El regust dolç de l’esperança resta amarguit pel dolor de la derrota. Una derrota que, succeïda en 11 de setembre, no pot ser altre cosa que el preludi de futures victòries, les victòries d’una colla que, a Badalona, s’ha entestat en reproduïr els fets senyers d’un país xic, però farcit de gent tossuda amb els objectius ben clars.
Força, equilibri, valor, seny i germanor... són la recepta d’un futur esperençador.
Fins la propera.