Un magnífic text d'Ira Levin, autor de La semillla del Diablo (Rosemary's Baby), representat de dimecres a diumenge al Teatre Capitol fins a finals de setembre.Suzanne - Leonard Cohen
No és gens corrent veure textos de terror i mistèri en un teatre. I encara menys a Catalunya. La dificultat del gènere i la malaurada etiqueta de teatre "menor" han arraconat aquests textos d'intriga i mistèri a algún racó fosc i plè de pols d'unes velles golfes. Es diu que aquestes coses no funcionen en teatre. Tambés es diu, però més fluixet, que ningú no s'hi atreveix prquè és difícil i molt arriscat produïr obres d'aquest gènere. Curiosament però al cine funcionen terroríficament bé aquestes històries i, de fet, avui en dia el cine de terror i mistèri viu una altra època daurada. Perquè no passa amb el teatre?
De tant en tant hi ha algún salmó que remunta corrents i aconsegueix arribar a estrenar obres d'aquest tipus, com és el cas d'Ira Levin, Stephen King, Mamet o més recentment en Javier Daulte. El llenguatge teatral i els recursos de què disposa l'equip artístic son diferents dels del cine. Això, avui en dia que veiem programes de realitat, que ja no ens ho creiem tot (o sí?), que portem un bagatge impressionant de coneixements audiovisuals, vol dir que al teatre ens costa molt més creure. O potser no? La gent bé que plora, riu i de vegades fins i tot crida. Perquè no poden passar una mica de por?
La temporada passada un salmó anomenat Hèctor Claramunt va estrenar L'habitació de Veronica al Capitol, la sala d'en Pepe Rubianes a La Rambla. Va ser un èxit i ara tornen per estar-hi en principi un mes, fins a finals de setembre. Els 4 actors de l'obra son en Lluís Soler, la Mercè Muntalà, en Miquel Sitjar i la Silvia Marty. La història comença amb la arribada d'una jove parella, la Suzanne i en Larry, a l'habitació de la Verònica. Al restaurant on sopàven, una parella d'ancians se'ls acosten dient-los que la Suzanne s'assembla terriblement a la filla de la casa on treballen, la Verònica, quí va morir fa molts anys. A partir d'aquí la història no fa més que cargolar-se, com una planta enfiladissa. Cada cop el terra sobre el qual s'aguanta la realitat és més inestable, fins que de cop un se n'adona que s'ha perdut i no sap on és. Els actors estàn força bé. Especialment, en la meva opinió, en Lluís Soler i la Mercè Montalà. Quan es parla d'aquesta obra es parla de claustrofòbia, i és cert. La sensació de reclosió, d'ofec i de que les parets cada cop s'acosten més amenaçadorament és ben palpable. La música quasi sempre està present però s'acopla i es suma tant bé al text i l'interpretació, que aviat no te n'adones de que hi és. El resultat és una bona obra per passar una mala estona. Molt recomanada per a tothom a qui li agradin les pel·licules de l'Alfred Hitchcock i les històries de mistèri. No apte per a cardíacs ni per a algú incapaç d'aguantar altes dosis de tensió psicològica. Si hi aneu, malgrat tot, crec que en sortireu contents. Ni que sigui pel fet d'haver sortit per fí de l'habitació de la Verònica.
De tant en tant hi ha algún salmó que remunta corrents i aconsegueix arribar a estrenar obres d'aquest tipus, com és el cas d'Ira Levin, Stephen King, Mamet o més recentment en Javier Daulte. El llenguatge teatral i els recursos de què disposa l'equip artístic son diferents dels del cine. Això, avui en dia que veiem programes de realitat, que ja no ens ho creiem tot (o sí?), que portem un bagatge impressionant de coneixements audiovisuals, vol dir que al teatre ens costa molt més creure. O potser no? La gent bé que plora, riu i de vegades fins i tot crida. Perquè no poden passar una mica de por?
La temporada passada un salmó anomenat Hèctor Claramunt va estrenar L'habitació de Veronica al Capitol, la sala d'en Pepe Rubianes a La Rambla. Va ser un èxit i ara tornen per estar-hi en principi un mes, fins a finals de setembre. Els 4 actors de l'obra son en Lluís Soler, la Mercè Muntalà, en Miquel Sitjar i la Silvia Marty. La història comença amb la arribada d'una jove parella, la Suzanne i en Larry, a l'habitació de la Verònica. Al restaurant on sopàven, una parella d'ancians se'ls acosten dient-los que la Suzanne s'assembla terriblement a la filla de la casa on treballen, la Verònica, quí va morir fa molts anys. A partir d'aquí la història no fa més que cargolar-se, com una planta enfiladissa. Cada cop el terra sobre el qual s'aguanta la realitat és més inestable, fins que de cop un se n'adona que s'ha perdut i no sap on és. Els actors estàn força bé. Especialment, en la meva opinió, en Lluís Soler i la Mercè Montalà. Quan es parla d'aquesta obra es parla de claustrofòbia, i és cert. La sensació de reclosió, d'ofec i de que les parets cada cop s'acosten més amenaçadorament és ben palpable. La música quasi sempre està present però s'acopla i es suma tant bé al text i l'interpretació, que aviat no te n'adones de que hi és. El resultat és una bona obra per passar una mala estona. Molt recomanada per a tothom a qui li agradin les pel·licules de l'Alfred Hitchcock i les històries de mistèri. No apte per a cardíacs ni per a algú incapaç d'aguantar altes dosis de tensió psicològica. Si hi aneu, malgrat tot, crec que en sortireu contents. Ni que sigui pel fet d'haver sortit per fí de l'habitació de la Verònica.
... me l'apunto aquesta!