Treballar en educació no és com treballar en textos, en magdalenes o en estadística. El caràcter i la personalitat són elements fonamentals en el dia a dia, i, si hom prové d'un lloc social notablement allunyat del seu lloc de destí, la tasca -en teoria- hauria de ser més complicada. Afortunadament, de tots els llocs on hauria pogut estar donant classe al llarg del meu país de patchwork, m'ha tocat un minifundi cultural on són iguals que nosaltres: Orba.
Orba és un llogaret de mil-i-escaig habitants enmig de les muntanyes -unes muntanyes ja cucades per les urbanitzacions, com passa a ca meua-. El fet que estiga enmig la muntanya ja em l'apropa a casa. Com la Font, la carretera d'entrada serpenteja com un sacre, i, com també passa al meu poble, per anar a Obra s'ha d'anar a propòsit. I és un d'aquells pobles on a la gent no se li acostuma a perdre res.
La meua nova escola és una escola comarcal, i a partir de secundària reben alumnes dels microfundis circumdants -que són encara més xicotets que Orba-. Com la de la Font, demana a crits una renovació, que ha vingut aquest estiu en forma de tirita; l'estat del seu benestar fa que a qualsevol que passe per les instal·lacions li entre el riure fluix quan li parlen d'un portàtil per a cada alumne. De moment, l'escola és nova per a Marta, i per als barrufets de tres anys a les quals hem acollit amb paciència maternal. Però clama al cel la necessitat que també siga nova per als sagalots que troten despacienciats passadissos amunt.
Com per a no assabentar-se!! El xic tota la vida vivint amb el pare i la mare, ni dones ni res, només fer feina i comprar-se tractors (qui li'ls apanyava o venia que era d'Orba es deguere fer d'or) i un dia apareix a l'ajuntament diguent que vol casar-se, i es comença a arreglar la casa i bueno, no veges la casa, s'ha parat les obres a meitat perquè s'ha quedat sense feina i sense res (els tractors els han venut tots), però la casa, es queixarà la xicona (la que siga de les dos), un dia estava a la terrassa de ma casa i des d'allà es veu la part trasera de sa casa, i dic HÒSTIA, AIXÒ QUÈ ÉS!! I era UN MINARET!!! Un minaret i unes arcaes de lo més boniques que s'ha fet a la part de darrere de casa!! I per davant si algun dia passes pel meu poble encara té el cor a la façana, ja no està dins el nom de la xicona perquè ves a saber, es va casar amb l'amiga (es diu algo de que a l'amiga li feien més falta els papers), però pobre, la xica era la seua princeseta i ell li va fer un palau. Pos no hi ha d'històries semblants, d'espavilaes i homes que estan a soles...
Que vaja molt bé al nou destí!! L'únic que sé d'Orba és que l'exalguacil del meu poble tota la vida solter i sense dona coneguda va acabar per enjuntar-se amb una xicota del Marroc que va conéixer a un bar d'allà perquè allà és on anava a portar els tractors que tenia, i s'anava a casar o algo aixina amb la xicota i es va reformar la casa i tot i a la façana principal va fer amb pedra un cor i dins del cor el nom de la xica, i fa uns mesos es va casar, però no amb la xica eixa sinó amb una amiga seua...
Pura