L’atzar ha casat el capteniment clar del MAPA amb el que convindria que
un dia fos el Parlament de Catalunya. No ha estat el destí qui ha fet reunir
els dos afluents en un mateix riu. Perquè un sol riu seria veure transcórrer la
voluntat del poble català i duta a terme fins a les darreres conseqüències. I
mentre el Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació ha encapçalat la iniciativa,
el paper que ha jugat l’Ajuntament d’Arenys de Munt ha permès que la circumstància
encarni el primer assaig nacional de plebiscit amb la conseqüent queixalada
estatal. Per tant, l’arc parlamentari ho ha mirat tot de reüll. I ara, la seva
majoria nacionalista s’apunta a un bombarder, traient pit, davant la
incapacitat d’articular una Llei de Consultes Populars des del Govern i des de
la no definició de l’horitzó nacional des de l’oposició estant.
Però aquest cop, com a catalans que som, tan de bo que no fóssim naïfs
de mena. I és que Arenys de Munt és el paradigma que dibuixa el desencís del país
però, alhora, el tremp necessari per apuntalar el veritable camí per aconseguir
el propòsit de tot patriota honest i coherent: la independència. Perquè tan
sols els dirigents arenyencs republicans i convergents, amb la suma dels de la
CUP i d’Arenys de Munt 2000 (vinculada a Iniciativa mitjançant l’Entesa
Municipal de Progrés),
han pogut revelar que la pretesa Llei no ha d’ésser
quelcom per demanar-li permís a l’Estat espanyol per poder prendre la paraula,
ni tampoc fer-nos els somiatruites tot pensant que reglamentant-la i
executant-la se’ns contemplarà, ja no la nostra opinió, sinó l’exercici per qüestionar-nos
què opinem.
En aquest sentit, Arenys de Munt permet exemplificar quin ha de ser el
full de ruta a partir d’ara. Primerament, aïllar el PSC del Govern. Perquè no
se li pot donar més cobertura, atès que ni essent un policia presumptuosament
bo, escapça qualsevol anhel de llibertat: sigui amb silenci o
enverinant els
entramats més roïns de l’Estat, i fins i tot ordint la trama amb el PP, i tanta
altra rara avis de l’espanyolisme, a l’ombra i de la maneta.
Recapitulant: el 13 de setembre veurem en aquest miratge de l’ocàs
catalanista la vertadera llum en la negra nit dels caps pensants de la nació. I
com a conclusió, cal que CiU i ERC en prenguin nota i segueixin fil per randa
el guió arenyenc. Perquè s’ha acabat que l’atzar sigui un cas fortuït amb vent
favorable i el destí una potència sobrehumana que ens reservi permanentment la
sort com a moneda de canvi. Perquè la nostra existència a aquestes alçades ja
no està preparada per més sobresalts emocionals. Primer, sumem. Després, ja ens
dividirem o ens tirarem els plats pel cap un cop tinguem –triomfalment– la casa
fincada en aquesta terra tan rica i plena que anomenem Catalunya.
+
Article publicat a "El desconsol" d'El Matí Digital.cat
