Dolors Marín és doctora en Història Contemporània per la Universitat de
Barcelona i autora i coautora de molt diversos estudis en forma de llibres com
“Clandestinos: el maquis contra el franquismo”, “Ministros anarquistas”,
“Francesca Bonemaisson: educadora de ciutadanes”, “Els Montseny-Mañé: un
laboratori de les idees”... Fa uns mesos, ha publicat “La Semana Trágica.
Barcelona en llamas, la revuelta popular y la Escuela Moderna ”,
a La Esfera de
los Libros, un treball d’investigació i de difusió dels fets històrics
relacionats amb les jornades de juliol de 1906 conegudes popularment com a
Setmana Tràgica.
-Ara fa 100 anys que com a conseqüència de la convocatòria de una vaga general a Barcelona per impedir l’embarcament dels soldats reservistes cap el Marroc es va desencadenar una gran revolta ciutadana que va comportar la crema de la majoria de convents i d’escoles religioses. Els fets no es van donar només a Barcelona sinó que aviat es van estendre a tot el Principat. De fet, el que es volia era crear un estat de revolta que conduís a la proclamació de la república, ja que els vaguistes volien que el descontentament s’estengués a tot l’Estat espanyol.
-Quins van ser els actors que es van donar cita en aquesta confrontació?
-Diversos i molt variats, com la vida mateixa i la ciutat en la qual es circumscriuen. D’una banda, els revolucionaris formats en la seva majoria pel magma divers dels anarquistes-federalistes-socialistes-sindicalistes de Solidaritat Obrera, lliurepensadors i un llarg etcètera, ja que es troben en un moment de canvi i evolució cap a un sindicalisme operatiu, que aviar prendrà les característiques de l’anarcosindicalisme. De bracet amb ells ens trobem, al mateix cantó de la barricada, amb les bases del Partit Radical de Lerroux, la majoria ateus, lliurepensadors, partidaris de les campanyes dels drets civils (casaments, enterraments,...) animadors de les escoles laiques, i republicans convençuts. Caldria dir alhora que no tots ells eren proletaris, també cal destacar dins d’aquets dos blocs la presència de petits propietaris de comerços i tallers (tavernes, fondes, impremtes, ebenistes, enquadernadors, etc.) que estaven a disgust amb la monarquia borbònica i amb el sistema pervers de
I aquí entren també, del mateix cantó de les barricades, les dones, que fan la seva irrupció al món de les lluites socials al carrer, amb un protagonisme important. Arriben amb molta més força de la que ja havien mostrat als rebomboris de pa i les bullangues del XIX, ara prenen una opció política clara i participen activament en l’organització de la revolta: convoquen, desfilen, fan tancar fabriques i mercats, construeixen barricades i s’oposen a la força pública. Ja fa alguns anys que militen activament als espais alliberats a l’interior de la ciutat: escoles, nuclis veïnals, premsa obrera, etc. I són molt valentes, molt decidides, al cap d’un any dels fets les veiem a les primeres manifestacions reivindicant Ferrer, sense cap por, amb molt dignitat.
I, de l’altra banda de la barricada, els de sempre! L’exèrcit,
La Lliga
Hi havia dos móns enfrontats: el del luxe modernista i el de l’esperança de vida als 35 anys, ja veus que semblen irreconciliables!
-Una setmana abans s’havia convocat una gran campanya de xerrades i mobilitzacions contra els embarcaments, organitzada pel Partit Socialista i pels anarquistes, a la qual aviat es van afegir els radicals. Hi havia un ambient internacional abocat al pacifisme, el proletariat estava tip de les guerres colonials del finals del XIX, i a tot arreu es palpava un ambient antimilitarista, fraternal, internacionalista. Aviat els mítings són prohibits o acaben amb aldarulls, i com que no es pot impedir l’embarcament es convoca una vaga general, a imatge de la de l’any 1902.
-De veritat? No ho sabem, jo penso que senzillament va passar el mateix que al 1835, un intent de recuperar el model de ciutat que proposaven els revoltats. No se sentien identificats amb aquella ciutat burgesa i clerical on hi havia un convent a cada cantonada. Estaven lluitant des de mitjans del XIX per construir d’altres coses que ningú els facilitava: escoles, centres obrers, cooperatives de producció o consum, cementiris civils, inclús altres monuments, un art o una literatura obrerista en comptes de tot allò que els passaven pels nassos i amb molts mitjans i del qual ells només n’eren els espectadors, i el que és pitjor, els explotats, els que ho feien possible a partir del seu treball. I va explotar, com diu el governador civil, l’Ossorio i Gallardo: tot va esclatar com una traca!
És inconcebible com en una tarda cremen més de 40 edificis al mateix temps, això vol dir que alhora hi havia molts grups amb petroli i metxes a la mà, amb un mateix pensament. I no es fàcil cremar edificis sumptuosos, vull dir que no era posar petards i marxar corrent, sinó que els incendiaris havien de prendre’s el seu temps, i això invalida la idea del grup provocador, o dels “nois de les llistes” que argumenten alguns historiadors. No crec que existeixi la idea de la “conspiració”, com tampoc penso en la idea de líders o teòrics.
El model sempre és el mateix a la ciutat salvant anys i distàncies: des del XIX fins al 1936: gent que pren els barris, homes i dones a les cruïlles de carrers, defensant locals socials, escoles, cooperatives o ateneus, el que es diu la milícia ciutadana, molt diversa, intergeneracional i interclassista.
És per això que en intentar organitzar la repressió els costa tant: no hi ha noms, no hi ha consignes darrere de les barricades, tots són anònims, gent del barri, i això és el més desolador pels repressors. Aviat cercaran un “instigador moral”, que serà en Ferrer i Guàrdia, a qui detesten amb els seus projectes d’escoles laiques i coeducadores, un afront moral per a la seva època.
Per què no van atacar les fàbriques o les cases dels rics no ho sabem, però fora de Barcelona es van ocupar ajuntaments, es van cremar les casetes dels “burots” o consums, es van organitzar assemblees ciutadanes i es van tallar les comunicacions, és a dir, la revolta es va diversificar i va prendre caràcter de revolució republicana. L’atac a l’església només es pot interpretar si imaginem la repressió moral i social de l’època i si veiem l’església com la còmplice de l’explotació, de la mà de la burgesia. Les dones ho van tenir molt clar tot això, els testimonis orals les situen al centre dels esdeveniments.
-Sí, no es fàcil posar-te a cremar una església perquè no t’agradi, és a dir que cal molta determinació per decidir-te a sortir al carrer i fer un acte d’aquestes característiques, i això vol dir que hi havia una consciència prèvia i molt treball intel·lectual, moltes lectures interioritzades, la idea que era possible un altre estat de coses diferent, nou, lluny del que havien significat segles de dominació en el món que ells i elles havien conegut.
Són els anys de la creença en el progrés, en la ciència. La religió sembla quelcom obsolet, o quelcom supersticiós com diran les espiritistes, els lliurepensadors o els laics. Un bon exemple són els llibrets de Cels Gomis, anarquista, internacionalista i folklorista; també l’Amalia Domingo Soler o
-Bé, malament. La repressió va ser importantíssima. És clar, després de l’època de les bombes i els atemptats de final de segle XIX, semblava que la burgesia catalana podria descansar una mica segura. Pensaven que el proletariat estava calmat, estaven organitzant uns incipients sindicats catòlics –grocs- on creien que tindrien la classe treballadora encarrilada, i a més pensaven ja en una sortida organitzativa de caire femení, perquè tenen ja la confirmació (a partir de la vaga de 1902) que les dones “se’ls escapen”, és a dir, es poden descontrolar en un moment determinat.
El que no pensaven és que la fúria dels treballadors aniria en contra de les esglésies i convents, això sí quasi sense víctimes (a diferència del 1835), ara només volen acabar amb els espais que ocupen els edificis, cremar-ho tot, i a més, en contra del que diuen alguns historiadors, no es van donar actes de pillatge. Això ho explica la mateixa premsa de l’època, la gent vol cremar, acabar amb tot, incloses joies, bitllets de banc, accions o retaules: tot els sembla el mateix. I aquesta fúria es va voler canalitzar.
El Partit Radical mai va tornar a ser el mateix, es van acabar les al·locucions anticlericals i populistes de “Don Alacandru”, l’emperador del Paral·lel. Va continuar tenint representació als ajuntaments catalans però el seu electorat es va anar passant a les files anarcosindicalistes que anaven creixent en clandestinitat, es van decebre força de la política i els polítics, aquells republicans.
Els socialistes i anarquistes que havien fundat Solidaritat Obrera s’escindiran després dels fets del 1909 i els socialistes que havien abraçat l’acció directa s’aniran moderant i cercant una via electoral. I els llibertaris construiran
Després de 1909, ja res no serà igual, cal cercar noves vies i el feminisme diferencial del nucli de Gràcia quedarà en suspens fins als anys trenta dins Mujeres Libres.
Les escoles racionalistes i els locals socials són clausurats a l’agost de 1909, els mestres empresonats o enviats a l’exili, “al camp, -diuen a l’època-, on no puguin fer proselitisme entre els obrers”, i és clar, cal reorganitzar-ho tot, però ho fan, i de quina manera! Els petits nuclis tornen a formar-se i aquí –com abans- el paper de la premsa és fonamental, i també de les xarxes internacionals de solidaritat i de relació, inclús més que ara, potser.
La burgesia, per la seva part, també es reorganitza i a banda de l’inicial i furibund “Delateu!” publicat a “
-Falten molts punts foscos per investigar, de fet sabem molt poc dels –ismes, com podríem anomenar-los: feminisme, lliurepensament, maçoneria, espiritisme, etc. És cert que hi ha obres senyeres com les de Pere Sànchez, Gerard Horta, Laura Vicente, Manuel Vicente, Tema Kaplan i diverses més que ja baixen al sentit biogràfic o de detall, que és el que ens falta, ja que si desconeixem les fonts i la història personal, local o comarcal, difícilment podrem escriure-la de nou i només investigant podrem aprendre del passat. Penso que falten noves lectures sobre la gent del Partit Radical, molt honestos i actius, que han quedat eclipsats per la figura de Lerroux però que van ser fonamentals com Cristòfol Litrán, secretari i amic de Ferrer, com Sol i Ortega, els Ulled i d’altres que van contribuir amb el seu republicanisme a la creació i manutenció d’escoles racionalistes o centres obrers. També falten investigacions sobre les Dames Roges o dones radicals, també força interessants. Bé, hi ha feina per qui en vulgui, això no s’acaba mai!
I també falten fonts sobre la burgesia, saber per què no van sortir al carrer, ni a defensar les esglésies, perquè ens estranya als historiadors veure com no van baixar a impedir cap crema. Van deixar fer, senzillament, com si allò no anés amb ells. I el cert és que tenien armes i mitjans, i no van fer res. Bé, sí, llistes negres d’obrers que condemnarien al “pacte de la fam”. Unes llistes que es popularitzarien a finals del XIX. Cada bàndol tenia les seves estratègies!
-M’ha sorprès molt veure que s’ha commemorat
-Parlar de Ferrer significaria fer tot un altre llibre voluminós i interessant. És un món, ell, els seus amics, en Morral, Litràn, Miranda, Odón de Buen, Salas Antón, és un personatge calidoscòpic, apassionant i al qual sovint se l’ha jutjat abans de conèixer-lo en profunditat. De fet, va ser condemnat sense proves, en una espècie de “cacera de bruixes” modernista, a la catalana, que va acabar de rebot amb Maura a causa de la pressió internacional. Per mi és un home per descobrir, entranyable, d’Alella, que es va convertir en un dels exponents mundials del lliurepensament, la laïcitat i la coeducació. Paradoxalment, la seva mort va mostrar al món que aquelles campanyes de propaganda dels Montseny a París sobre els processos de Montjuïc del XIX i que es titulaven “Els Inquisidors d’Espanya” continuaven al segle XX.
