Al Principat no són gaire partidaris dels Països Catalans (parle en termes generals). Per a la gran majoria, Catalunya (les quatre províncies espanyoles) són una nació més "còmoda", menys conflictiva. Els Països Catalans s'han pensat des de la perifèria -des de l'atreviment i la il·lusió de la perifèria-, i avui en dia només des de la perifèria és possible de pensar-los coherentment.
No obstant això, entre els arguments del neoblaverisme valencià i d'altres
ments vacil·lants que hi revolen, hi sovinteja el que afirma que els Països
Catalans es conformen des de la subordinació del País Valencià a Catalunya. Tot
i admetent (possiblement a contracor) que valencians, catalans, mallorquins,
andorrans i alguns més "compartim" el
mateix sistema lingüístic, tanmateix s'afanyen a desvincular, amb grans
blasmes, qualsevol intent de confluència política (Països Catalans), i
proclamen que no accepten aquesta (segons ells) subordinació a Catalunya. «La
nostra relació amb les altres comunitats amb què compartim llengua i cultura ha
de partir sempre de la insubornable defensa dels interessos valencians»,
es deia a la ponència política aprovada per la Unitat del Poble Valencià en el
seu VIIè congrés (1996). El subratllat és meu per fer notar una frase que
evidencia aquest argument a què adés he al·ludit. O com ha dit Joan Francesc
Mira, dixitque Deus: «la sobirania
compartida amb Catalunya no pertany a l'ordre de l'evolució realment possible i
previsible dels fets, sinó a l'ordre de la utopia. I hi ha utopies necessàries,
en tant que horitzons ideals, i d'altres com el més rigorós catalanisme
polític el País Valencià, tan legítimes i atractives com perfectament
prescindibles».
No em consta, i fa anys que rode per la gal·làxia catalanista,
que s'haja plantejat mai el projecte comú dels Països Catalans des d'una
relació de subordinació de ningú envers ningú altre. Tanmateix, els rellotges polítics
de cadascú, a més de les comoditats adquirides, són els/les que són, això és
clar. No obstant això, fóra necessari de fer-los anar segons un mateix fus
horari. Els Països Catalans són un projecte comú i en comú s'han de debatre, no
per separat i a l'espera d'un millor oratge polític. Fa anys que patim tempesta espanyola i no s'espera, de moment,
que aquesta ponentada escampe. O siga que haurem de prendre una decisió: fer
front al mal temps o ens deixem arrossegar per les seues ventades. Deixar-se
arrossegar per les seues ventades és allò que alguns descriuen com "assumir la
realitat". Assumir la realitat és
veure-la del mateix cantó de l'enemic o gairebé. I això em fa l'efecte que
equival a rendir-se, almenys equival a no presentar-li batalla i pactar amb ell.
Els Països Catalans es mantenen vius amb quatre idees
embastades. Hi ha, en el millors dels casos, alguna o molta fe, però
escassíssima pràctica política, i sempre des de posicions al marge (que no
marginals) de la política oficial. Fet i fet, la política oficial està més
pendent dels brams espanyols, i quan els escolten s'afanyen a ocultar -mare, em
cague!- els Països Catalans com si ells mai no hagueren trencat cap plat
d'Espanya, i no ho pretengueren ni de bon tros.
Alguns voldríem que els Països Catalans foren alguna cosa
políticament més consistent, que hi haguera un pla de ruta ben clar i precís. Al
capdavall, els Països Catalans són el nostre projecte de llibertat i democràcia
plena. Però sobretot són el nostre
projecte de superviència en un món globalitzat i en una Europa en la que
tindrem més drets i més capacitat de decisió si anem junts que no si anem
fragmentats. Si alçàvem la vista dels respectius melics "autonòmics" i
departamentals ens adonaríem que tots junts no som gaires més que quatre gats mal
comptats (i mal avinguts) i un grapat de ratolins. A més a més, si anàvem junts
i acordats ens estalviaríem algun ridícul internacional, com ara el sainet de
la Constitució Europea. Una constitució en versió Acadèmia Valenciana de la
Llengua que, per a més inri, no té cap validesa legal. I aprofite per a dir que
si la meua pàtria és la meua llengua i la meua llengua no és admesa a Europa,
no puc ser europeu; si més no europeu de cap a peus, amb tots els drets que
se'n diu.
Què s'ha aconseguit amb aquesta política de l'España de las Automonias i altres
septimànies? Que tenim dues llengües (de moment) ben diferenciades, legalment i
normativament: valencià i català, i encara podem donar-hi gràcies que a Matas
li ha eixit el tir per la culata. De més a més, no existeix un projecte polític
comú que defense la llengua "compartida" dins del territori en què es parla,
per tant les polítiques lingüístiques són sempre divergents, fins i tot
contraposades i contrapuntades. I si de portes endins no hi ha política comuna
ni "compartida", de portes enfora cada terra fa sa guerra. En aquesta qüestió potser
part de la culpa l'ha tinguda l'Institut d'Estudis Catalans, per tenir una
visió regional i no nacional de la llengua catalana. I per triar com a membres
persones que no han estat lleials a la institució, si sovint han impedit allò
que per llei li correspon: ser l'autoritat lingüística en tots els territoris de
parla catalana. Els mals de la "prudència", ai...
Com volem que sobrevisca el català anant cadascú a la
seua? Ni junts en casa, ni fora de casa. Estem venuts. No ens salva ni un
miracle.
Espanya país democràtic??, Espanya país plural??, Espanya país de les llibertats??
Espanya es una mierda pincha en un palo!!!!
Va morir el gos però no la rabia (llegiu aquest article)
Em preocupa més articular la nació que els processos estatutaris que s'han posat en marxa.
Entitats, associacions, clubs esportius, tots plegats hem de retrovar-nos per generar aquest imaginari polític. No cal dir que la societat civil té un gran paper a jugar.
Salut
Una de les diatribes més repetides és -cas de la creació d'uns hipotètics països catalans (o valencians)- on residiria la capitalitat de l'estat: Barcelona? Valência? Palma? Andorra la Vella? Perpinyà? Fraga? El Carxe?
Resposta (tan o més utòpica que el conjunt del projecte en sí): l'Alguer, capital d'uns països valencians (o catalans)! Penseu en les possibilitats...
Però cal una capital? Fem Països Catalans, i quan la cosa estiga madura ja pensarem on posem la capital. Si és que cal posar-ne.
És com voler fer un grup empresarial sense empreses.
O voler clavar el cap sobre la cabota.
Als Països Catalans els hi sobra ideologia i els hi manca racionalitat, els hi sobra acomplexament i els hi manca grandesa, els hi sobren dèries i els hi manca concreció, els hi sobra reacció i els hi manca estratègia, els hi manca pragmatisme i els hi sobren claudicacions, els hi sobren acadèmics i els hi manquen homes inclinats a l'acció.
Responent més directament a la pregunta que fas amb el títol, jo de vegades penso en què hagués passat si en l'Europa ocupada pels nazis cada país hagués volgut fer la guerra pel seu compte sense voler col·laborar ni amb els altres països ocupats ni amb els aliats. Al capdavall, el problema amb els alemanys era de cadascú i els altres no tenien perquè ficar-s'hi. Les circumstàncies eren molt diferents perquè cada país era un món i els txecs no podien entendre el que passava a Polònia i l'orgull polonès no podia tolerar de sotmetre's als txecs. El més lògic hagués estat que cada un s'alliberés pel seu compte i després ja es trobarien.
I naturalment, de desembarcament aliat a Normandia res de res. Els anglosaxons no hi havien de fer res fora de la seva comunitat autonòma, ai!, vull dir país.
Oi que sona estúpid?
Total hi ha que esperar una conjunció de les iniciatives politiques pròpies, nacionalistes, catalanistes o com és vullguen dir per avançar en el objectius proposats.
Jo prefereixc el terme selecció catalana com a honomin, que seleccions catalanes. Com deia Josep Guia, és més senzill digam-li directament a tot Catalunya, abans que Països Catalans.
Però els peus sobre terra el dit en primer terme és més representatiu i pragmatic, com a punt de partida.
Tots aquells països eren indiscutiblement nacions diferents, mentre que nosaltres som una de sola (així ho veiem molts), per tant, amb més raó és ximple que no volguem treballar units.
Si no, pensa en els resistents francesos. Tot el paral·lelisme que fet més amunt es pot traslladar als resistents de la França ocupada i als de la França lliure i encara es veu més de rucs.
Cal a dir que al poc de temps és va casar.
Segur que sense Països Catalans no tenim futur, i ho dic des del Cap i Casal, per això crec que caldria començar a actuar invertint el nostre actiu més important: la llengua ( "la llengua és la materia primera de la nova indústria de l'era de la informació" la frase no és meva però, la trobo encertadíssima ). Caldria invertir en un projecte rendible, cal començar a crear un mercat comunicacional compartit amb tots els territoris de parla catalana. En realitat, seré molt clar: ens cal un Grup PRISA a la catalana-valenciana-illenca-andorrana... un grup potent empresarialment que controla mitjans de comunicació i no té dubtes de quin és el seu mercat i quina situació política li és economicament més favorable. ( en el cas de PRISA un estat espanyol consolidat ) en el nostre cas uns mercat de Països Catalans amb estat propi. La pregunta és: el grup Comit, Vilaweb, El Temps, Info TV...poden arribar a constituïr un grup prou potent per encapçalar aquest projecte ?
Efectivament, però per articular un grup amb eixes caracterítiques cal gent (polítics i empresaris sobre tot) amb alguna més al cap que formigó, amb una visió de futur més enllà del 2007 i, sobre tot, gent sense complexos, que sigui capaç de defensar els interessos valencians o dels Païssos Catalans, a Espanya i a Europa "directament" si cal, i no "ofrenar noves glòries a Espanya" - ofrenar glòries als mateixos que ens espolien sistemàticament i ens acusen de insolidaris si ens atrevim a reclamar alguna cosa, ni que fos amb la boca petita, quina paradoxa!! - i deixant de una vegada de d'acontentar-se amb les engrunes que ens deixen i ser el trampolí "señoritos" polícs, mafiosos i malfeiners del tipus Zaplano-Camps-Pla-Trillo-España-Rus-Barberà-Costa-Fabra .... en definitiva gent valenta i amb les coses clares pel que fa a quin és el seu referent com a País i quin com a societat. On hi són?????
Amic Fae, no hi són, els polítics que ens caldrien. Aquest és el nostre gran problema. Tenim una classe política servil i cortesana, i una altra que si fórem en un altre segle en diríem trabucaire: pel trabuc, és clar.
Ara si partim de les denominacions més aceptades, creant les xarxes que realment calen, ja que si arriben al reconeixem del fons que és una mateix sistema lingüistic, cultural i economic, junt a la seva realitat polièdrica amb respecte a la pluralitat i cohesió interna, les denominacions serà el de menys.
Altra cosa és voler escomençar la casa per la teulada, de dalt per avall, amb les denominacions de rebuig i divisories primer, a on les marques canvien i s'actualitzen al llarg dels temps i el que roman és el fons i la cultura. N'hi ha organitzacions empreses que treballen millor en dos o tres marques i en trauen més avantatges. I després és creen els grups, com a garants, en les denominacions mes adients. I no a l'inrevés.
Ara si partim de les denominacions més aceptades, creant les xarxes que realment calen, ja que si arriben al reconeixem del fons que és una mateix sistema lingüistic, cultural i economic, junt a la seva realitat polièdrica amb respecte a la pluralitat i cohesió interna, les denominacions serà el de menys.
Altra cosa és voler escomençar la casa per la teulada, de dalt per avall, amb les denominacions de rebuig i divisories primer, a on les marques canvien i s'actualitzen al llarg dels temps i el que roman és el fons i la cultura. N'hi ha organitzacions empreses que treballen millor en dos o tres marques i en trauen més avantatges. I després és creen els grups, com a garants, en les denominacions mes adients. I no a l'inrevés.
Els Païssos Catalans conformen una realitat
que va més enllà dels aspectes lingüístics o historico-culturals en general. Són
una realitat econòmica, a la que podem anomenar Arc del Mediterrani, Euram,
..., o de qualsevol altra forma, i açò té una importància vital per al nostre
futur gairebé immediat. De fet, si tinguerem una classe política i empresarial
com cal - i no els cagamandurrios que tenim, que es venen per menys de res com
diu la cançó de Chavela - amb un mínim de dignitat i valentia i un mínim de
capacitat per adonar-se'n de la importància vital que per al País Valencià té articular
dels acords necessaris en matèria d'infraestructures de tot tipus, de relacions
comercials, polítiques ... amb Catalunya i les Illes fonamentalment, per poder
accedir en les millors condicions possibles al mercat europeu i a les seves àrees
d'influència, en compte de tindre al cervell formigó i més formigó, potser
tindríem un futur una mica més esperançador, i no el futur tan negre que tenim,
endeutats fins als dents, amb un teixit industrial incapaç de fer front als
reptes que suposa la globalització de l'economia i les TIC (les industries tradicionals
del calcer, joguines, tèxtil i taulells en són l'exemple més clar), amb infraestructures
d'exportació tercermundistes, .... Tot plegat el que ens aboca és a seguir
depenent del "mercado interior", o sigui, de Madrid, ens aboca a seguir en la
marginació més absoluta, deixant-nos explotar per tots els costats i, sense dret
a ni tan sol a patalejar, no siga el cas que ens acusen de "insolidarios". Som
uns IGNORANTS!!, perquè el PP tornarà a guanyar per majoria absoluta al 2007!!,
i si no tindrem al PSOE de Juan Ignacio Pla "tanto monta monta tanto, ...", i
es que el meu avi ja ho deia "la ignorància surt molt cara!!!.