31
d’agost. Acomiadem el mes i, a la pràctica, també l’estiu. Aprofite l’ocasió
per acomiadar també les nostres amigues de temporada: les panderoles. Al
País Valencià n’hi ha hagut de mítiques, com ara la que feia camí de Castelló a
Almassora, un tren que vola, deia la cançó. I quan pujava cap a Onda, els
viatgers havien de plantar peu a terra i continuar caminant al costat de
l’esforçada màquina negra que amb prou feines podia fer la costera amunt.
Les
panderoles de la ciutat de València són una mica més prosaiques. Ens acompanyen
cada estiu, sense falta. En tenim de tota mena. N’hi ha de més grosses i de més
petites, de més mogudes i de més esclafides, de fastigoses i de més fastigoses
encara. La relació dels valencians amb els dictiòpters
és també d’allò més variada. Des de la senyora que resta petrificada, incapaç
de moure un dit o avançar una passa davant la presència de tot un exèrcit
composat per una panderola, fins a la que enceta un cant ple d’aguts, passant
per l’indígena agressiu i fatxenda que va sembrant la ciutat d’insectes
aixafats o per aquell que n’ha acceptat la convivència i mira de respectar-les
com a vós o a un servidor.
Faria bé la batllessa na Rita Barberà
d’adaptar l’escut de la dues voltes lleial ciutat de València als temps
moderns, renunciar al rat-penat d’ascendència medieval, i coronar les quatre
barres amb l’animal que millor representa les essències del cap-i-casal: la
panderola. També podria lluir-la el València CF al pit dels seus jugadors. Així
sí que faríem por. Mentrimentres, distingides conveïnes, espere retrobar-vos
l’estiu vinent.
PD: Em comentaven unes visitants italianes
(gràcies, Unió Europea, per portar-nos-en el bo i millot de cada casa!!!) que
les clavegueres de València fan pudor. Pobretes meues –les panderoles!-, així
com no han de pujar al pis de dalt? Si és que no tenim consideració. Rita!!!
