Hui he caminat sobre l’arena. Molt enjorn, cada diumenge quan la platja es desvetlla i comença a estendre’s mentre s’acosta a la vora, els meus peus inicien un camí conegut que desitgen.
Són distintes les passes que recorren la superfície fragmentada de l’arena, són diferents i ressonen d’una manera que en res s’assembla a caminar sobre la voravia de qualsevol carrer. Ací, on aquesta mar llepa la costa, el sol és una excusa, brillant i encesa. L’onatge, que simula recriminar a la terra la seua immobilitat, és l'única certesa.
M'he endinsat uns minuts en l’aigua freda de la mar que m’esperava: ella m’ha deixat una abraçada intensa i protectora que ha calmat la meua pell.
Camine amb el cos envernissat per l’aigua amb salnitre que m’impregna. A prop de mi, altres travessen la platja. Cada una d’elles és un interrogant petit que l’entapissa. Algú estarà somiant en aquest moment, algú suportarà els dubtes inesperats que li invadixen o buscarà amb el pensament un motiu per recordar. Tots nosaltres, des del cel, probablement semblem cercles en moviment que transiten sobre la costa, lliurant-nos el silenci i el seus sinònims.
Estic tota sola, coberta amb eixa soledat que únicament es troba dintre del temps en què ens busquem l’interior o permetem la seua existència recòndita per escoltar-nos. A hores d'ara, caminar és un acte que m’allunya d'aquest lloc per a acostar-me a la meua intimitat. El meu pensament pren la direcció que li dicten els rajos del sol. A la meua ment hi tornen records i noms; moments i significats que únicament jo conec. Hi ha música en les onades i jo la percep. També hi ha una altra melodia que m’envolta, com l'aire. Passege pel paisatge d’arena que es dibuixa davant dels meus peus. En aquest lloc, on la llum serpenteja des de les primeres hores del dia, no em dol abandonar les meues empremtes perquè siguen esborrades després del temps just que es pren la voluntat de l’aigua. Amb cada passa, la meua intenció es difumina i em contemple, des de dins. Sempre que avance sobre l’arena, en la meua boca es dibuixa de manera involuntària un somriure. És un somriure indefinit que posseïx el valor d’allò inesperat, del que no es premedita. A vegades, jo mateixa em somric d'aquesta actitud que prenen els meus gestos més íntims.
Ací sóc feliç, dins d’aquesta soledat on no em sent aïllada de mi. L’extensió d’arena no s’acaba, és una immensitat reduïda que limita amb l’horitzó i el cansament.
Hui hauria de permetre’m els records, donar-li permís a l’ahir perquè siga veu reconeguda i escoltada. I ells ho fan: torna la memòria i comencen a dibuixar-se inicials i noms: els dies i les cançons que van portar; les paraules i els llavis que les van crear; les textures i les mans que les van confirmar, traslladant-les també a la meua pell. Em naixen les preguntes com sorgix la bromera en aquesta mar que no s'atrevix a traspassar l’ombra dels meus peus Quantes vegades he estimat? Quantes vegades he cregut que m’allunyava de l’amor i m’acostava a un adéu? Naixen les preguntes, porten respostes agafades de la mà.
A vegades, creiem que l’amor té només un nom i dos cognoms inequívocs. A vegades ens donem l’adéu com qui lliura una pedra, de la mateixa forma que es dóna la mà, sense mesurar la força del comiat. Ens jurem no tornar a amar, no permetre que el nostre cor reincident i obstinat bategue, una vegada més. Ens convencem que allunyar-se pot ser un inici per construir sentiments diferents, un amor distint. Ens enganyem dient-nos que hi haurà un demà que no permetrem. Li parlem a la nostra ànima, una vegada i una altra, incessantment.
Hui, l’arena roman silenciosa davant de les meues empremtes. En l’absència de la seua veu, em porta la certesa que de res servix dir adéu a l’amor. Sempre ens torna, l'amor. A ell tornem. Després de cada adéu, busquem l'amor amb més força, pretenem ser estimats, novament. I encara així, creiem que ens acomiadem i fragmentem els afectes i els vincles. De res servix l'adéu. L'amor ens torna, a ell tornem. Ens transfigura en un altre cos, s’acull a un altre nom propi, cada vegada que amem; es vist d'una altra pell; s’expressa en altres llavis; s’humiteja en una altra llengua i en la conjunció amb un altre sexe; s’adorm en una altra abraçada, diferent, inesperada. Creiem que ens lliurem un adéu cada vegada que finalitza l’amor, però no servix l’adéu: ell torna i ens porta a un altre amor, que no neguem.
La platja s’estén com fa la meua memòria: en ella caben tots els noms que van existir, les formes que va prendre l’amor i l’adéu, com dos arestes inseparables. Hui he fet les paus amb l’estima i el comiat, amb les absències, amb tots els noms i les abraçades que van portar, amb cada una de les pells que han construït la meua pell i els meus silencis. Transite per ells com avance sense sentir la soledat, sobre l’arena.
L'adéu és un prova que l'amor existix, també.
Eixe passeig per l'arena ens deixa la certesa que l'amor ultrapassa els comiats i que malgrat que pronunciem la paraula adéu hi ha un munt de formes en què l'amor roman... en les nostres emocions, la pell, els records, els sentiments...
Busquem l'amor des que el sentim per primera vegada.
Una abraçada
Pura