Caminava lentament per un dels carres més típics de la ciutat, un d’aquells que la gent anomena pel seu nom concret quan vol explicar la mescladissa de cultures entre l’Orient i l’Occident significativa del país on ara estava passant les vacances.
Havia preparat el viatge amb molta cura, havia cercat tota mena d’informacions a internet, ara ja en sabia coses de la història, de l’art, de la cultura, de les gents i àdhuc de l’actualitat de lloc per on avui passejava, i li agradava comprovar que les informacions prèvies que havia obtingut, eren gaire bé totes correctes, s’embadalia quan “reconeixia” alguna cosa que abans havia vist només en fotografia.
De sobte, a la persona que caminava per davant d’ell per una voravia estreta del mateix carrer, li va caure a terra, d’alguna de les butxaques de la vestimenta oriental que duia, un petit raspall d’un color groguenc fosc.
Ell va accelerar una mica el pas i va cridar l’atenció del caminat que duia davant tocant-li suament l’esquena. A continuació amb el seu anglès macarrònic li va fer saber que li havia caigut a terra el petit raspallet. L’home desprès de la sorpresa inicial va iniciar una gran rialla i amb un anglès tan macarrònic o més que el seu propi li va donar les gràcies emfàticament pel l’avís de la caiguda del raspallet, perquè aquell petit estris era el seu mitjà de vida, la seva eina de treball, la seva única font d’ingressos, ja que l’utilitzava per fer netes les sandàlies de gent del país i, a vegades també a turistes, cobrant una petita quantitat per servei que el permetia menjar cada dia.
Li va dir que estava tant content i tant agraït que li volia fer un regal ni que fos simbòlic, i l’únic que li podia fer és netejar-li gratis les sandàlies amb el mateix petit raspall que acabava de recuperar. Ell li va contestar que no importava que li en fes net les sandàlies que amb el seu agraïment de paraula ja en tenia més que suficient. Però l’homenet oriental va insistir tant i tant que ell finalment es va deixar fer net les sandàlies.
En acabar la neteja, l’oriental se’l va mirar amb posat assertiu i allargant la mà amb el palmell cap a munt li va dir: .-“Són cinc euros”. Ell sense poder reprimir un cert to d’indignació li va enflocar: “Però home, això és una presa de pèl, jo no volia que em fessis net les sandàlies, has estat tu que en mostra d’agraïment has volgut .....”
Sense saber com però en un tres i no res es va veure rodejat de gent del país que amb cara d’emprenyats i veu airada li cridaven: “Estranger de merda, paga el que deus,---“, “Has fet treballar a un pobre home d’aquí i ara no el vols pagar’”, “Abusador de pobres ... “Imperialista ...”, “Us creieu superiors i amb dret a fer el que vulgueu, no?, “Paga d’una vegada, ...”
Tal com es posaven les coses ell va pagar els 5 euros, en va deixar 5 més de propina i encara va quedar content de què tota aquella colla no li haguessin robat la cartera, perquè va notar que varen estar ben a prop de fer-ho.
L’endemà va anar a visitar el mercat típic de la ciutat, però de sobte a l’home que caminava per davant ell li va caure a terra un petit raspallet d’un color verdós.
Ell va girar cua i va passar olímpicament.
més o menys com els "trileros" i les "clavelleres" de les platges d'aquí. Sap greu haver de jugar amb un primer instint d'ajuda i haver de fotre qui menys cal.