Ara fa justament un any era a Jerusalem, la ciutat dels contrastos, tres voltes santa, tres voltes traïdora. La ciutat de la pau impossible. Malgrat la distància, sovint em retorna la imatge dels terrats atapeïts, gairebé sobreposats de la ciutat emmurallada, un cúmul d'antenes i dipòsits d'aigua sobre un fons de cúpules i minarets. Em retorna el color dels carrers vius que menen a la porta de Damasc, farcits de gent, de carretons d'equilibri impossible, de fruita, dolços, roba i espècies. Em retorna el so i el silenci de les pregàries d'uns i d'altres. El record de les pedres velles, exhaustes de tanta història. Són records que no sempre em retorna la memòria dels sentits. A vegades, com avui, ho fa la pantalla, o els diaris. Records que parlen de por. D'odi. De somnis de pau. Somnis impossibles. (Foto: Jordi Lon)
És cert el que dius, tanmateix hi ha pobles més turmentats i oblidats. Israel és el dimoni en boca de tothom, i la paradoxa és que ho és per llur bondat. La premsa pot arribar-hi lliurament a tots els racons, no passa el mateix a Rússia, digueu-li Txetxènia, ni a la Xina, digueu-li Tibet, Uiguria, ni a Turquia, digueu-li Kurdistan... ni a tans altres estats que lamentablement estan molt més lluny del respecte dels drets humans del que ho està la flastomada Israel.
Potser tens raó, tanmateix no he tingut el plaer de conèixer de primera mà aquests altres indrets a què fas referència i, doncs, m'és molt difícil parlar-ne amb coneixement de causa.
Sigui com sigui, no era la meva intenció jutjar res ni flastomar ningú, simplement evocar les impressions que em va provocar la ciutat, sense entrar a analitzar-ne causes ni, a priori, repartir etiquetes de bons i dolents, tot i que, evidenment, tinc la meva opinió sobre el tema...
Gràcies pel comentari. Salutacions cordials,
Jordi