Moisesqb |
dimarts, 25 d'agost de 2009 | 12:21h
Acabem d'enterrar un home jove. Des de la meva perspectiva, naturalmente. Em sembla que m'han dit 56anys.Un home jove amb el qual i amb la seva família hi tinc una mena d'amistat d'aquelles que són més que una amistat. Era un home d'Esquerra (ERC) i durant un temps fou Regidor de l'Ajuntament representant aquest partit. Això de l'Esquerra podríem dir que li venia d'herència.
El seu oncle-besavi fou D. Francesc Riera i Claramunt (Martorell 1890-Mèxic 1955). Alcalde de Martorell fou elegit diputat al Parlament de Catalunya i formà part de diverses comissions. Els qui coneixen bé la història del Parlament republicà ja saben de les seves ardents defenses de la Llei de Contractes de Conreu i dels interessos dels Rabassaires.
Al Josep, que avui hem enterrat, L'Esquerra li venia d'herència. No fou pas la política, però, la que inicià una amistat estreta amb mi.
El seu oncle-besavi fou D. Francesc Riera i Claramunt (Martorell 1890-Mèxic 1955). Alcalde de Martorell fou elegit diputat al Parlament de Catalunya i formà part de diverses comissions. Els qui coneixen bé la història del Parlament republicà ja saben de les seves ardents defenses de la Llei de Contractes de Conreu i dels interessos dels Rabassaires.
Al Josep, que avui hem enterrat, L'Esquerra li venia d'herència. No fou pas la política, però, la que inicià una amistat estreta amb mi.
Venia de quan ell era molt petit i tenia més o menys l'edat dels meus fills. Lògicament jo era més de la generació del seu pare que la d'ell. I d'ací ve aquest lligam que la família Riera-Creus sempre m'han volgut considerar un amic, com aquells que són quasibé com de la família.
A vegades un hom té la sort,immensa!, de trobar-se en la vida un parell o tres de persones (no més) que darien per a vosaltres allò que us fa falta encara que hi haguessin de deixar un bras. Jo he tingut aquesta sort i, quan ha sigut necessari ho hemanifestat amb tota claretat. Quan he estat més cap al fons del pou la mà que m'ha estirat amunt una i altra vegada ha sigut la de l'Agustí Riera, que va morir deu fer uns trenta anys, si fa no fa a la mateixa edat del seu fill Josep i em sembla que aquest tarannà bonhomiós també el va heretar. En Josep em tenia una mena de respecte admiratiu, que estic segur que li venia de petit, de quan tenia ocasió,tantes vegades, d'observar la nostra relació.
No li coneixia, darrerament, les penes i alegries d'aquesta vida, però la vida no li ha sigut sempre un camí de flors.
Dono el meu sincer pèsam a la seva mare, la senyora Paquita Creus, a qui, en la confiança, admiro i respecto.
He anat a l' acte civil funerari i m'he mirat per darrera vegada en Josep. Els rostre flàccid, les mans de cera. La mort !
Ara, malgrat que jo tingui mig pensament format sobre aquestes coses, sobre voleia una pregunta que m'agrada molt discutir seriosament amb persones més imposades que jo. ¿La mort és un final o un començament?
A vegades un hom té la sort,immensa!, de trobar-se en la vida un parell o tres de persones (no més) que darien per a vosaltres allò que us fa falta encara que hi haguessin de deixar un bras. Jo he tingut aquesta sort i, quan ha sigut necessari ho hemanifestat amb tota claretat. Quan he estat més cap al fons del pou la mà que m'ha estirat amunt una i altra vegada ha sigut la de l'Agustí Riera, que va morir deu fer uns trenta anys, si fa no fa a la mateixa edat del seu fill Josep i em sembla que aquest tarannà bonhomiós també el va heretar. En Josep em tenia una mena de respecte admiratiu, que estic segur que li venia de petit, de quan tenia ocasió,tantes vegades, d'observar la nostra relació.
No li coneixia, darrerament, les penes i alegries d'aquesta vida, però la vida no li ha sigut sempre un camí de flors.
Dono el meu sincer pèsam a la seva mare, la senyora Paquita Creus, a qui, en la confiança, admiro i respecto.
He anat a l' acte civil funerari i m'he mirat per darrera vegada en Josep. Els rostre flàccid, les mans de cera. La mort !
Ara, malgrat que jo tingui mig pensament format sobre aquestes coses, sobre voleia una pregunta que m'agrada molt discutir seriosament amb persones més imposades que jo. ¿La mort és un final o un començament?
Soy Nuria Riera, la hija más pequeña de Francesc Riera i Claramunt. Nací en México, durante el exilio de mi padre, murió cuando yo tenía 2 años y conviví poco con él. Busco constantemente información acerca de su vida y su obra, para conocerle y recuperar mis raíces. Sentí infinita alegría al leer tu blog y ver que hablaba de papá. Yo habló muy poco catalán, porque aqui no hay con quien hacerlo, pero lo entiendo bien. Tomé un curso de catalán, pero me resulta complicado mantenerme en la práctica. Me gustaría ponerme en contacto contigo. En septiembre iré a Barcelona a visitar a mis hermanos. uno de ellos se llama Agusti Riera Domenech Mi correo es nuria_riera@hotmail.com
Potser te faci ganes parlar-mos de la tardor que ens ve a l'encontre dimarts. Com ho veus?
És molt difícil la teva pregunta. Jo també me la faig. El què expliques de la amistat és talment, una sort trobar-la, ésser lleial i que ho siguin amb nosaltres, un tresor.