“ ...i em refugio a la vora del somni i la poesia”. Hi ha un poema del Mahmud Darwish que diu aproximadament això, és el primer que em ve al cap quan començo a pensar en l'elaboració de la meva crònica, una part més de l'aprenentatge cooperatiu que estem desenvolupant al llarg del viatge i que, n'estic segura, esdevindrà també font de riquesa i records en forma de lluita i també d'amistat. El desgast entre nosaltres es fa evident, sobretot es percep en les mirades, i alhora un sentiment de nostàlgia s'apodera dels nostres ulls, i se'ns encongeix el cor perquè això s'acaba. Tornarem a la nostra senzilla quotidianitat i a Palestina tot continuarà minvant. Però hi ha petites senyals que em transmeten sorpresa, més enllà de la crua normalització d'aquesta ocupació militar i sionista ens n'adonem que els punts de control (chek points) semblen estar en suspens, com la calitja del desert. Aquesta relativa calma pel que fa a la mobilitat esdevé pels i les palestines un petit sospir i una mica d'oxigen per continuar la quotidianitat vital i poder tirar endavant. I això podria ser un somni d'un futur no tan fosc ni tan llunyà, inshallah!
Fem la visita obligada a la tomba de l'Arafat, que es troba a la Muqata de la ciutat. Tot i les taques negres del partit d'Al Fatah traduïdes amb el vot de càstig que van fer la majoria dels i les palestines en les darreres eleccions, Arafat ha esdevingut i continuarà sent un anhel d'esperança i nostàlgia de la Palestina que hagués pogut ser, lliure. Recorrem pas a pas aquesta ciutat i no parem mai d'aprendre, tot plegat esdevé un aprenentatge que es va introduint al nostre disc dur, fins arribar a la seu de l'organització Adaameer (Consciència). Ens està esperant una de les seves responsables que amb un anglès yanki tant perfecte com també complicat per als i les que no hi ha manera de que entrem a les escoles oficials d'idiomes ( és que s'hi apunta molta gent, txé!). Doncs sort en tenim de l'Àlex que ens fa d'intèrpret i podem seguir atentament totes les explicacions. Actualment estem davant d'una ocupació que té empresonats més de 8.000 palestins i palestines, en situacions de dispersió i amb condicions vitals precàries, amb situacions de detencions administratives que es poden allargar durant mesos i que no s'aturen davant de nois i noies massa joves per patir a pròpia pell una situació tant dura.
Un cop finalitzada la reunió i mentrestant esperem que Piti acabi la seva labor amb el suport del company Pau, ens assentem a les escales de fora. Amb la xafogor impregnada a la pell i fruit del defalliment, encetem rialles i converses que voregen l'absurditat i el surrealisme, però que ens fan espetegar de riure, la veritat sigui dita. Baixen els companys i entre aplaudiments de victòria, enfilem carrer amunt amb l'estomac buit fins al primer restaurant amb cara i ulls que trobem. Per majoria absoluta 12 mosakhan ens acompanyaran els àpats i seguim xerrant de tot el que hem vist i escoltat, alhora en Nabil, com qui no vol la cosa, ens apunta, un a un, amb un reguitzell de preguntes senzilles però ben calculades i no carents de respostes pausades i llargues. Tot plegat per saber-nos més.
La nit abans havíem parlat de les energies, les que formen part de nosaltres i també de la capacitat de que si ens unim, no tant sols podem moure taules sinó que també podem trencar murs per tal d'aconseguir els nostres objectius. I amb la visita a Ramallah ha vingut la darrera, per ara, causalitat, trobant-nos davant la tomba del poeta Mahmud Darwish en el dia del primer aniversari de la seua mort. Alguns de nosaltres hem recuperat la carpeta de la memòria on hi estan escrits els poemes que sempre ens acompanyen, en la vida i en la lluita, detalls que configuren l' essència i li donen el sentit al que hem vingut a fer aquí i que quan s'alci l'avió i arribem a casa seguirem fent. Sense deixar mai de somniar.
