VilaWeb.cat
Ella: la dona que somniava un temps sense rellotges
Victoria | Històries | dijous, 20 d'agost de 2009 | 21:00h

Aquell migdia a la plaça les acàcies bressolaven ramells de flors blanques com boques petoneres entre les clarianes. Les petites fulles verdes tremolaven mandroses. Menjava un pa amb oli asseguda a una taula del cafè Central. Mirava els roserets de la pastera començar a agostar-se, parlava d’Irlanda amb uns amics. Deia que si li tocava el número dels cecs que acabava de comprar en un rampell hi aniria. El llibre de Paul Auster L’home a les fosques, una lúcida premonició, a mig llegir, damunt la bossa.

Va ser llavors que va mirar el rellotge del campanar de l’església, esmolat com un alfil, per veure’n l’hora, potser feia tard, i va constatar aquella raresa: el rellotge no tenia busques. D’esma va tombar la mirada cap al rellotge de l’Ajuntament, tampoc no en tenia. El seu rellotge de polsera era en blanc, ni rastre de les busques ni dels nombres. Va pensar que no havia begut pas tant i per refer-se va deixar la mirada sense rumb. La va sorprendre també que les acàcies no projectaven l’ombra, ni en Pere, el forner, ni en Miquel , el taverner, ni la Paulina, la modista, ni l’amo del cafè, ni els coloms. Va veure unes ombres congregar-se al carreró sense sortida mentre unes altres alçaven el vol com ocells, les més properes s’endinsaven al tassó com un beuratge. Es volia aixecar i no va poder ni arrossegar la cadira ni remenar-se.


Algú li va sacsejar el braç:

-          No és bo becar al sol, al·lota.

S’havia adormida. Va fregar-se els ulls. Va mirar el rellotge de polsera, tot a lloc, el de l’Ajuntament, tocaven les tres. Les ombres de les acàcies, a la plaça, les dels fassers, al mur. Es va sentir alleujada. Va pensar amb ironia que no seria dolent eliminar les busques dels rellotges, que el temps fos fet a mida, només el temps viscut, i les ombres acudissin als tassons per beure-se-les d’una glopada, com es fa amb els mals tràngols. Se’n va anar a cercar l’aixopluc d’un cobert i des d’allí va veure el rellotge de la torre de l’església de Costitx sense busques. Són ben rars aquesta gent , va pensar i va riure.

Versió per imprimir (format PDF)
Comentaris: 5
Afegir-hi un comentari
  • només el temps viscut
    ricard99 | divendres, 21 d'agost de 2009 | 09:21h
    sense busques dels rellotges, sense calendaris... és que hi ha alguna altra cosa a part del temps viscut? quan dormim i no tenim consciència del món, aquest desapareix. Quan no ens despertarem més tot el temps haurà desaparegut...i el món. M'ha agradat molt el teu escrit... he tingut aquestes experiències de tenir un temps només propi, al marge dels rellotges. Bon dia!
    • fa ganes de vegades
      Victoria | dissabte, 22 d'agost de 2009 | 00:42h

      decantar-se d'allò predeterminat i anar a la nostra. Gràcies per compartir. Bona nit

      • decantar-se del camí marcat
        ricard99 | dissabte, 22 d'agost de 2009 | 01:15h
        i escoltar el temps dins nostre. Bona nit!
  • L'oblit?
    mamoya2 | divendres, 21 d'agost de 2009 | 08:10h

    Un temps sense rellotges= l'oblit?

    • Potser no fos l'oblit
      Victoria | dissabte, 22 d'agost de 2009 | 00:38h

      Cap indicador de canvi seria el buit, però hi ha un temps interior i un temps de la llum i dels estels, un temps de l'amor i del neguit, hi ha indicadors diversos que no serien l'oblit. Bona nit

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Categories

Últims 40 canvis

Arxiu

« Maig 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031   
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats