Ahir vaig trobar la
fotografia. Estiu
En Pere,
Feia molt temps que li girava l’esquena a la meua adolescència. Ara, a tocar de mà, el poble , les vesprades a la plaça del Trinquet, els primers petons i la lluita amb el meu cos canviant eren les restes d’un ahir empal·lidit per l’oblit.
Els dies de juliol es feien més llargs mentre nosaltres rondàvem pel poble, sense nord, sense traves, sense temences, fent el cavallot i jugant a comportant-nos com una colla d’homes i dones menuts.
No tinc ara una imatge clara d’aquells dies, però els records se solidifiquen quan mire els rostres de la meua quadrilla impresos al paper opac de la fotografia.
Jo somiava paratges perduts, llocs que mai no havia visitat abans mentre l’estiu deixava els dies abandonats sobre el poble.
Cada vesprada, a
l’hora del berenar, els carrers deixaven de discórrer remorosos. La xicalla envaïa
els camins que desembocaven en la plaça porxada i els iaios semblaven
existències i cossos evanescents, asseguts al pedrís de la porta del bar que
llindava amb la botiga de queviures de
Només
A l’estiu següent, poc dies després que el pare d’en Marc ens fes aquella fotografia, jo seguia amb el cor ple d’esperances: en Pere i jo cercaríem un lloc fosc al camí que abocava al riu i ell dissoldria els seus llavis en la meua pell.
Qui no ha viscut l’estiu a un poble, qui no ha tingut la sort de trepitjar un camí viscut pràcticament com si fos de ficció, que dreça a un riu, no pot entendre el significat d’aquest temps de llibertat a la vora d’una massa d’aigua que és a més un paradís on la xicalla adolescent inventa passions, palpeja la realitat, s’amaga del món, on desitja sentir les primeres carícies.
Eixa vesprada, quan arribarem als matolls que més s’apropaven a la desembocadura del riu, en Marc proposà jugar amb una botella de soda que amb prou feines havia aconseguit furtar-li a sa mare. Aleshores el món s’aturà i semblà un pont immens que em portaria als llavis d’en Pere.
En Carles i en Marc
van ser els primers: no van haver petons ni tingueren dret a masegar-li una
estona els pits a cap de les dues xicones del grup. Quan li tocà a en Pere, el
meu cor s’omplí d’una impaciència que
En Pere s’acostà a
Vaig tornar a casa ploriquejant empesa per una emoció nova, tota sola. Desitjava amb tanta força ser part del buit negre que havia escoltat descriure a ma mare quan es referia a la mort d’alguna persona gran, que fins i tot els carrers es feren obscurs a mesura que la foscor es regirava a dins del poble.
Vaig arribar a casa de ma tia Roser corrent, perseguida per la contundència d’una realitat que em costava pair. Em vaig estirar al llit, perdent la voluntat i permetent que el dolor em revingués, se’m clavés al pensament.
Un cop de porta del destí em va esmicolar els somnis en trossos i vaig començar a comprendre que allò que el majors anomenaven desamor, al capdavall, era una mena de protocol absurd, un catàleg de sentiments que no eren naturals sinó forçats per la voluntat d’oblidar a qui ja no ens estima.
Ahir, després d’haver guaitat aquest tros de passat, vaig cercar l’esguard de paper d’en Pere.
Ahir, el desamor es convertí en enyor.
Feia massa temps que li girava l’esquena a la meva adolescència.
