He
volgut deixar passar uns dies després de la mort del conseller Garcia Antón per
dir-ne la meua. Hem hagut de suportar els insofribles epitafis d’uns i altres,
peperos i oposició, sobre aquesta “gran persona i gran polític”. Sobre la seua
qualitat personal no em pronunciaré, perquè no tenia el gust de conèixer-lo en
la intimitat –certament, en vida mai no em va semblar un personatge gaire
interessant–, però ara caldrà començar a valorar la seua actuació en tant que
càrrec públic al servei de la societat. I els comentaris al voltant del “gran
polític” en boca d’alguns membres de l’oposició, alguns se’ls podrien haver
estalviat. No pense sumar-me a la hipocresia dels funerals públics.
Han
de passar anys perquè s’escriga la història del moment actual, però no és
difícil aventurar que en dirà, d’aquest polític conservador. Només em limitaré
a dos exemples. Va ser el conseller que va comandar tota la guerra de l’aigüa
contra l’oposició i contra Catalunya amb un argumentari populista i
grotescament manipulador, com aquelles tanques publicitaris que comparaven amb
gots d’aigua el cabal que l’Ebre abocava a la Mediterrània. Però
per damunt de tot, va ser el conseller que no va assumir cap responsabilitat
política per un accident de metro amb 43 víctimes mortals que es podria haver
evitat amb un sistema de seguretat més modern. De totes les referències a la
defunció, em quede sens dubte amb una de gràfica: la vinyeta que reproduïm ací,
de Harca
i publicada al Pica’m. Tanta glòria tinga com pau deixa.
DEP.
