El passat dijous estava treballant a Algemesí.
El passat dijous estava treballant a Algemesí. A l’hora de dinar anem al
restaurant de costum. El meu company tria la millor cadira per a poder veure la
televisió. M’ho deixa fàcil, jo m’asente donant-li l’esquena a les noticies de
Canal 9, perquè vull dinar tranquil. Per passar l’estona agafe el periòdic
(Levante EMV) per fullejar-lo. Per cert, hi ha noticies relacionades amb
lladres i xoriços que no van en la secció de successos, ara van en l’apartat
Comunidad Valenciana o en política. Però bé fins ara, tot normal.
Quan estava acabant de dinar escolte que el cambrer es dirigeix a una altra
taula (dues dones de 70 i 20 anys) dient: “són setze euros tot”. A continuació
li contesten de forma brusca, rotunda i de forma autoritària “en castellano!”,
i aleshores l’home li contesta: “son dieciseis euros”. Alguna cosa li va passar
al meu cos perquè la meua sang no circulava igual. No vaig poder evitar moure
la cadira i girar-me per veure-li la cara a eixa persona que abandonava el
local al temps que el cambrer li parlava dels avantatges de saber idiomes. Fins
ací els fets.
Reconec que no vaig deixar de pensar en el fet durant tota la vesprada. Si
eixa persona no haguera entés el que li deien, el més normal és que contestara
allò de “perdone, no le entiendo”, però quan exigeix “en castellano!” la dona
està pensant “tu me hablas en castellano porque a mi me da la gana!”
Açò ens porta al bilingüisme que patim al País Valencià. És mentida que els
dos idiomes conviuen amb igualtat de condicions. Ací el bilingüisme serveix per
a obligar a tots els valencians a parlar i escriure en castellà, però eixe
mateix bilingüisme diu que, cap castellà-parlant està obligat a parlar valencià
i menys encara a entendre’l ni a
escriure’l, i amb eixes normes a mi no m’agrada jugar, sempre perc jo.
Sou capaços d’imaginar a un anglés, orgullós de ser anglés, capaç de donar
la vida per la reina i per la democràcia anglesa i que no sàpiga parlar ni
escriure l’anglés? I tot açò defensat amb molta dignitat? Doncs açò al País
Valencià és normal.
Una abraçada, company.