Dues noies i dos llibres. El primer escrit per en Neil Gaiman. El segon per en Carlos Ruiz Zafon. Les dues histories, meravelloses a la seva manera.
Alegria - Antonia Font
Alegria - Antonia Font
Vaig llegir L'ombra del vent d'en Carlos Ruiz Zafon quan era a Noruega. Em va encantar. Anys mes tard va arribar El Joc de l'Angel. Va ser, de fet, fa menys d'un any, i anava en furgoneta fent les espanyes. Em va entusiasmar. I ara, ha arribat Marina. Aquest es un dels primers llibres de l'autor. Ell explica que per a ell es un dels mes importants. Especial, tal vegada. Es mes juvenil, mes rapid de llegir, potser mes sencill. No te la complexitat de trames i de personatges dels seus llibres posteriors, pero ja apunta directament a l'estil de les seves exitoses novel.les. El mecanisme es jove i ja es veu el potencial que te. Marina es la historia d'un noi, l'Oscar, al qual la curiositat el fa endinsar-se en un mon oblidat i ple de pols de la Barcelona de mitjans de segle. El seu gat de Chesire, que en un principi es diu Kafka, passa ben aviat a dir-se Marina. I com l'Alicia, es troba presoner d'una trama i d'un mon, del qual no sap (o no vol) sortir-ne. M'agrada d'en Zafon com evoca sensacions amb poques paraules. Crea atmosferes plenes de boira. Sempre hi ha boira en els seus relats. Boira pels carrers i boira en el temps, que amaga secrets de vides torturades i personatges maleits.
En Zafon no es en Porcel. Per sort. Perque tan important es que hi hagi Porcels com Zafons, crec. Hi ha d'haver temps per a tot. Ho dic perque a Catalunya tenim un problema, i no es diu 3 per cent. De vegades, massa sovint, som tan refotudament esnobs, llepafils i pretenciosos, que no ens atrevim a dir que ens agrada per por al què diran. Qui s'atreveix a desafiar la critica? Qui s'atreveix a dir obertament el que li agrada sense tenir en compte el que diguin els altres? Hi ha gent del "mundillo" de la cultura que espera a veure la reaccio del public per mullar-se i dir si un producte es bo o no. I es disfressen de critics de cinema, amb ulleres, canes i camises cares. I tothom se'ls creu. Be, no. Tothom no. Pero es trist que aquests "gurus" culturals del pais que han vist i han llegit molt pero no han entes res, siguin els que visquin mes del "cuento" i facin ballar a molta gent al ritme del seu refotut xiulet.
Darrerament he parlat amb gent que esta farta d'aquesta actitud. En un pais normal, no com el nostre, hi ha d'haver de tot. Es a dir, cultura amb totes les etiquetes i per a tots els gustos. No es pot pretendre que tothom escrigui com en Porcel i que a tots ens agradi en Porcel. No pot ser perque no tothom viu el mateix ni te ganes del mateix. Seria fantastic que tothom pogues apreciar i valorar cada artista, pero no es possible. Per aixo estan els crtics, se suposa. Pero no es pot fer cultura per a un tipus determinat i minoritari de la poblacio. La cultura ha de ser per tothom i els governs han de fer que tot tipus de cultura tingui les mateixes oportunitats.
En questio de teatre, passem d'un extrem a l'altre. O es fan obres que no enten ningu perque son massa amargues per al gruix de la poblacio, o son massa dolces i son insuportables. Quin es, per a mi, el màxim l'exponent de terme mig? En Jordi Galceràn. L'autor de Dakota, Paraules encadenades, El mètode Gronholm, etc... Si es vol que la gent consumeixi cultura, si es vol que la gent agafi el costum d'anar al teatre, s'ha de fer que la gent vulgui anar-hi i en surti contenta, o trista, però sigui com sigui, emocionada. O pensativa. No pot ser que l'unic en que pensi la gent es en què es podria haver gastat els 16 euros de l'entrada. Els musicals estan molt bé i porten molta gent al teatre. Una quantitat proporcional al seu pressupost i al que dediquen a marketing. Jo crec que n'hi ha d'haver, de musicals. Fins i tot més i més ben fet. Despres veus segons quines obres i no entens perque tanta gent les va a veure. O potser si. La maquinaria de la critica i del "s'hi ha d'anar" acaba funcionant. Pero la industria teatral se serveix del reclam d'actrius i d'actors televisius per a fer el "cupo" d'entrades suficients per recuperar la inversio. Crec que hem de fer cultura per a tothom. No nomes per a critics i entesos. A Madrid, això, comencen a tenir-ho clar.
L'altre llibre que he llegit aquests dies es diu Coraline, d'en Neil Gaiman. Un conte infantil apte per a tots els publics que explica la historia d'una nena, la Coraline, que se'n va a viure amb els seus pares a una casa molt grossa i molt vella plena d'habitacions. En una d'elles descobreix una porta secreta que comunica amb l'altre meitat de la casa, que està aparentment buida desde fa molts anys. Pero en realitat alla l'espera una altra familia practicament igual que la seva, amb un altre pare i una altre mare que faran tot el possible perque la Coraline es quedi a viure amb ells. El que passa es que les coses, es clar, no son ben be com semblen, i la Coraline Jones, que es una petita pero experta exploradora, descobreix els secrets i les mentides d'aquella suposadament perfecta nova llar. L'autor, en Neil Gaiman, es va fer famos pel comic Sandman i despres per alguns contes i novel.les com Stardust, del qual se'n va fer una pel.licula no fa gaire amb la Michelle Pfeiffer i en Robert DeNiro. Els punts forts d'aquest autor son, per a mi, la sencillesa de les seves descripcions i la seva increible imaginacio. Va mes enllà. Sempre. I dona voltes i mes voltes als topics fins a fer-ne d'ells coses excepcionalment originals. Coraline, a mes, es un conte curt, molt facil de llegir, amb unes il.lustracions a tinta precioses, que ja ha estat adaptat al cine a traves de l'animacio, per un dels col.legues de la factoria Tim Burton. Espero que us agradi si us decidiu.
En Zafon no es en Porcel. Per sort. Perque tan important es que hi hagi Porcels com Zafons, crec. Hi ha d'haver temps per a tot. Ho dic perque a Catalunya tenim un problema, i no es diu 3 per cent. De vegades, massa sovint, som tan refotudament esnobs, llepafils i pretenciosos, que no ens atrevim a dir que ens agrada per por al què diran. Qui s'atreveix a desafiar la critica? Qui s'atreveix a dir obertament el que li agrada sense tenir en compte el que diguin els altres? Hi ha gent del "mundillo" de la cultura que espera a veure la reaccio del public per mullar-se i dir si un producte es bo o no. I es disfressen de critics de cinema, amb ulleres, canes i camises cares. I tothom se'ls creu. Be, no. Tothom no. Pero es trist que aquests "gurus" culturals del pais que han vist i han llegit molt pero no han entes res, siguin els que visquin mes del "cuento" i facin ballar a molta gent al ritme del seu refotut xiulet.
Darrerament he parlat amb gent que esta farta d'aquesta actitud. En un pais normal, no com el nostre, hi ha d'haver de tot. Es a dir, cultura amb totes les etiquetes i per a tots els gustos. No es pot pretendre que tothom escrigui com en Porcel i que a tots ens agradi en Porcel. No pot ser perque no tothom viu el mateix ni te ganes del mateix. Seria fantastic que tothom pogues apreciar i valorar cada artista, pero no es possible. Per aixo estan els crtics, se suposa. Pero no es pot fer cultura per a un tipus determinat i minoritari de la poblacio. La cultura ha de ser per tothom i els governs han de fer que tot tipus de cultura tingui les mateixes oportunitats.
En questio de teatre, passem d'un extrem a l'altre. O es fan obres que no enten ningu perque son massa amargues per al gruix de la poblacio, o son massa dolces i son insuportables. Quin es, per a mi, el màxim l'exponent de terme mig? En Jordi Galceràn. L'autor de Dakota, Paraules encadenades, El mètode Gronholm, etc... Si es vol que la gent consumeixi cultura, si es vol que la gent agafi el costum d'anar al teatre, s'ha de fer que la gent vulgui anar-hi i en surti contenta, o trista, però sigui com sigui, emocionada. O pensativa. No pot ser que l'unic en que pensi la gent es en què es podria haver gastat els 16 euros de l'entrada. Els musicals estan molt bé i porten molta gent al teatre. Una quantitat proporcional al seu pressupost i al que dediquen a marketing. Jo crec que n'hi ha d'haver, de musicals. Fins i tot més i més ben fet. Despres veus segons quines obres i no entens perque tanta gent les va a veure. O potser si. La maquinaria de la critica i del "s'hi ha d'anar" acaba funcionant. Pero la industria teatral se serveix del reclam d'actrius i d'actors televisius per a fer el "cupo" d'entrades suficients per recuperar la inversio. Crec que hem de fer cultura per a tothom. No nomes per a critics i entesos. A Madrid, això, comencen a tenir-ho clar.
L'altre llibre que he llegit aquests dies es diu Coraline, d'en Neil Gaiman. Un conte infantil apte per a tots els publics que explica la historia d'una nena, la Coraline, que se'n va a viure amb els seus pares a una casa molt grossa i molt vella plena d'habitacions. En una d'elles descobreix una porta secreta que comunica amb l'altre meitat de la casa, que està aparentment buida desde fa molts anys. Pero en realitat alla l'espera una altra familia practicament igual que la seva, amb un altre pare i una altre mare que faran tot el possible perque la Coraline es quedi a viure amb ells. El que passa es que les coses, es clar, no son ben be com semblen, i la Coraline Jones, que es una petita pero experta exploradora, descobreix els secrets i les mentides d'aquella suposadament perfecta nova llar. L'autor, en Neil Gaiman, es va fer famos pel comic Sandman i despres per alguns contes i novel.les com Stardust, del qual se'n va fer una pel.licula no fa gaire amb la Michelle Pfeiffer i en Robert DeNiro. Els punts forts d'aquest autor son, per a mi, la sencillesa de les seves descripcions i la seva increible imaginacio. Va mes enllà. Sempre. I dona voltes i mes voltes als topics fins a fer-ne d'ells coses excepcionalment originals. Coraline, a mes, es un conte curt, molt facil de llegir, amb unes il.lustracions a tinta precioses, que ja ha estat adaptat al cine a traves de l'animacio, per un dels col.legues de la factoria Tim Burton. Espero que us agradi si us decidiu.
La falsa mare de la Coraline fa por, te la miris per on te la miris, ja sigui al llibre o a la peli i ves que ja no miro els botons de la mateixa manera...
Bona setmana!
fa una calor que ens fon, com diu na R. M'ha fet ganes el conte de la Coraline. Ah, i de'n Porcel no m'agrada pas tot, ni de bon tros. Esper els teus posts mallorquins.
Gràcies per les teves recomanacions i .... sí en Galceran es molt i molt bò. I saps, enyoro, els musicals dirigits per en Mario Gas.
Si no acabem fosos per la calor ..... bona setmana !