ESBERT, Mònica: El silenci sota l’aigua. Editorial Montflorit. Premi Montflorit de Novel·la 2008(Clica l'opció "Vull llegir la resta de l'article" per veure la ressenya)
L’Elisenda és una model que no acaba d’assolir l’èxit desitjat; el Nicolau un artista que no triomfa; la Raquel una ginecòloga enamorada de la seva professió; l’Artur un maquillador a qui li encanta el món bohemi; l’Esteve un doctor de renom a la ciutat; i el Joan un xicot jove i orfe que s’acontenta amb la feina rutinària que té. Tots aquests personatges, tan dispars entre sí, es trobaran i caminaran junts al llarg de la trama d’aquesta nova novel·la de Mònica Esbert.
El silenci sota l’aigua arrenca quan l’Elisenda comença a tenir unes estranyes trobades amb persones que la saluden amb familiaritat i que, en canvi, ella no reconeix. A partir d’aquí, intentarà esbrinar a què es deuen aquestes sovintejades confusions.
Aquesta serà la premissa que permetrà unir individus ben diferents sota una història comuna, tot i que el punt de partida, que feia pressuposar al lector una novel·la d’intriga, es dissipa en els primers capítols perquè de seguida coneixerem el motiu pel qual a l’Elisenda l’aturen pel carrer i la saluden pensant que estan parlant amb la Raquel.
Amb tot, la intriga hi és, però no des d’una perspectiva policial. El misteri apareix a El silenci sota l’aigua de la millor manera que se’ns pot mostrar: retratant-nos caràcters i personalitats que ens permeten introduir temes importants de la nostra actualitat (l’alzheimer, la pederàstia, la fama, l’art, la mort...).
La Mònica Esbert treballa aquest aspecte tot presentant-nos els diversos personatges a poc a poc, un a un: els sis primers capítols duen per títol el nom de cadascun d’ells, i així podem fer-nos una idea de qui són, a què aspiren, com viuen, quines són les seves pors i les seves il·lusions. I també a poc a poc la trama es va complicant i els lligams entre ells comencen a perfilar-se i a nuar-se tot desembocant, ara sí, en una història de xantatge.
He dit a poc a poc, però em cal aclarir i matisar que la lentitud no és la característica d’aquesta novel·la, perquè amb un estil narratiu planer però rigorós, El silenci sota l’aigua ens atrapa i ens fa passar pàgines amb avidesa, delerosos per conèixer on ens duen les descobertes i decisions de l’Elisenda.
Les respostes a aquestes qüestions poden ser diverses, però quasi m’atreviria a afir
Sílvia Romero
Gràcies per ser-hi.
Una abraçada.
carles
Celebro aquesta descoberta que comentes. Particularment m'he llegit tota l'obra de la Mònica Esbert (espero que no se m'hagi escapat cap) i he de dir que és una escriptora que, al meu parer, continuarà publicant.
Subjectivament parlant, considero que es pot observar una evolució en positiu en la seva narrativa.
Gràcies per participar en el bloc, i fins la propera.
Sílvia Romero