"Quan un bosc es crema, alguna cosa seva es crema, senyor comte". La frase és del malaguanyat Jaume Perich, i era una rèplica sarcàstica d'un eslògan que es va fer circular en el seu moment, els anys 70, des de l'Administració espanyola (que, com la televisió, era l'única que existia aleshores) per conscienciar del perill del foc al bosc, i que deia "Cuando un bosque se quema, algo suyo se quema", referint-se, amb aquest possessiu "suyo", és clar, als ciutadans en general. En Perich, amb l'ull clínic dels humoristes, va circumscriure'l a una minoria de ciutadans, personificats en el comte de la seva frase retocada.Cada any els boscos surten a les notícies i a les converses en dues ocasions, invariablement: a l'estiu, ja sigui pel perill d'incendi que plana sempre sobre el bosc mediterrani característic de Catalunya o per les males notícies que parlen d'incendis declarats i que els bombers s'afanyen a extingir; i a la tardor, per l'època dels bolets.
L'estiu d'enguany els focs al bosc han tingut una especial rellevància perquè el que es va declarar als Ports es va cobrar la vida de cinc bombers, i perquè aquest any en fa trenta de l'incendi que hi va haver en una urbanització del terme de Lloret de Mar i que va donar un tràgic balanç de 21 persones calcinades pel foc. Hi havia indicis que feien pensar que el foc podria haver estat provocat (avui mateix en Joan Domènech, llavors alcalde de Lloret, es refermava en les seves sospites, a la seva columna setmanal al diari), però mai no se'n va trobar els culpables.
La notícia va provocar un impacte profund a la societat gironina, i de manera especial en els joves redactors del diari El Punt (aleshores Punt Diari), que tot just començava el seu rodatge. Un d'ells, en Jordi Grau, rememorava fa una setmana, la vigília de l'aniversari d'aquell horror, que d'aquella desgràcia i de la conscienciació sobre la precarietat de les urbanitzacions que havien nascut aquell temps arreu i desordenadament, com bolets, en va "germinar una bona idea", com va ser la creació d'un cos de bombers professionals des de la Diputació de Girona presidida per Joan Vidal i Gayolà, i que quallaria finalment, amb aquest ja de conseller de Governació, en el cos de Bombers de la Generalitat.
La lluita contra el foc ha tingut tots aquests anys diversos capítols, i en destaca la promulgació del Decret 64/1995 de la Generalitat que regula, amb molt de detall, totes les restriccions de les activitats que podrien derivar en un incendi, i que prohibeix explícitament fer foc, del 15 de març al 15 d'octubre, a menys de 500 metres de cap superfície boscosa. (Això afecta la crema de rostolls que havien fet tradicionalment els pagesos, però ja en parlarem en una altra ocasió).
Arribats aquí, recupero dels dos temes relacionats amb el bosc, els focs de l'estiu i els bolets de la tardor, dues qüestions també relacionades: l'autoria dels incendis i la propietat dels terrenys forestals.
Qui crema els boscos? I de qui són els boscos que es cremen?
Darrera molts incendis, com el de la urbanització Els Pinars ("Los Pinares", el 1979) de Lloret, hi ha una mà criminal, no hi ha dubte. Una altra cosa són les intencions dels piròmans: l'obsessió psiquiàtrica pot tenir enrevessadíssimes motivacions (en un estiu d'incendis molt virulents i seguits, de no recordo quin any, es va dir que s'havien vist pintades contra Catalunya avisant que li calarien foc, però pot ser que només es tracti d'una llegenda urbana).
Ara bé, hi ha un altre tipus de factors, difícils de personalitzar però que tenen la mateixa efectivitat perjudicial: la desídia, la deixadesa, l'abandó del bosc..., en bona part a causa d'haver-ne bandejat els pagesos i els seus ramats, que abans en tenien cura i que ara, sense ells, estan deixats de la mà de Déu i a la mercè del dimoni, que hi cala foc amb qualsevol burilla mal apagada, amb qualsevol mica d'espurna, amb un simple vidre d'ampolla abandonada sobre l'herba seca, amb un llamp..., amb una guspira caiguda d'una línia elèctrica en mal estat.
"El bosc és d'ús públic, però té amo", es diu cada vegada que surt el debat del bosc cremat pel foc, trepitjat pels boletaires o traspassat per les motos de trial.
I doncs si tenen amo, els boscos, com és que els tenen tan mal cuidats? Doncs perquè, com a negoci, no els són rendibles, es defensen ells.
De la manera que ho diuen, sembla com si el fet de ser propietaris de grans extensions boscoses fos per a ells una càrrega pesada. Potser ho és. Però no tindria per què ser-ho.
A Catalunya, molts dels grans boscos han passat de pares a fills a través de la figura de l'hereu, que, vista amb perspectiva històrica, ha tingut tot el sentit (encara que de vegades des de fora costi d'entendre), dins el sistema econòmic de base agrícola que ha imperat al país durant segles. Però l'economia de mercat actual és evident que ha superat per tots cantons aquesta manera de fer secular, i ara els amos de les velles propietats estan atrapats entre unes possessions que no poden abastar amb els seus mitjans i un mercat que no està de punyetes i que destrossa i arracona tot allò que no tingui una rendibilitat immediata, i una rendibilitat en diners.
El bosc dóna molts més beneficis que l'estrictament monetari, això tothom ho sap: des dels mediambientals, cada dia més valorats a la nostra societat, als de tipus lúdic o recreatiu (com anar-hi a caçar, bolets o porcs senglars), passant per molts altres. Però ve't aquí que el que preval és el del rendiment en diners comptants i sonants...
Herència i rendibilitat: dos conceptes que aquí no casen. I tanmateix, si anem a buscar a la font, l'una és la causa de l'altra: la rendibilitat a tota costa que exigeix l'economia actual és imposada pels grans trusts, les grans corporacions financeres, que provenen, directament o indirectament, de les grans herències, perpetuades generació rere generació i engreixades sense mesura i sense límit. I sense data de caducitat: les fortunes personals sobreviuen al seus titulars -en la persona dels seus hereus familiars-, i aquí es perpetua el problema (no el seu, és clar, sinó el de la majoria d'humans que han de suportar l'enorme pes, les condicions i les regles de joc que els imposa la minoria rica que es retroalimenta amb l'herència).
Un sistema hereditari universalitzat permetria dues coses: les grans propietats forestals desapareixerien com a tals perquè el marmessor de les herències (l'Administració) les repartiria entre els joves que volguessin dedicar-se al negoci de la fusta, això d'una banda; i de l'altra, el negoci forestal seria rendible perquè, paral·lelament, l'accés universal a l'herència -el dret a heretar- faria desaparèixer progressivament el volum excessiu i per tant la força desmesurada que tenen ara les altres grans propietats (financeres), les que condicionen la macroeconomia i totes les microeconomies del planeta.
[Foto de l'entradeta: www.lesmasies.org]
Ara bé, hi ha un altre tipus de factors, difícils de personalitzar però que tenen la mateixa efectivitat perjudicial: la desídia, la deixadesa, l'abandó del bosc..., en bona part a causa d'haver-ne bandejat els pagesos i els seus ramats, que abans en tenien cura i que ara, sense ells, estan deixats de la mà de Déu i a la mercè del dimoni, que hi cala foc amb qualsevol burilla mal apagada, amb qualsevol mica d'espurna, amb un simple vidre d'ampolla abandonada sobre l'herba seca, amb un llamp..., amb una guspira caiguda d'una línia elèctrica en mal estat.
"El bosc és d'ús públic, però té amo", es diu cada vegada que surt el debat del bosc cremat pel foc, trepitjat pels boletaires o traspassat per les motos de trial.
I doncs si tenen amo, els boscos, com és que els tenen tan mal cuidats? Doncs perquè, com a negoci, no els són rendibles, es defensen ells.
De la manera que ho diuen, sembla com si el fet de ser propietaris de grans extensions boscoses fos per a ells una càrrega pesada. Potser ho és. Però no tindria per què ser-ho.
A Catalunya, molts dels grans boscos han passat de pares a fills a través de la figura de l'hereu, que, vista amb perspectiva històrica, ha tingut tot el sentit (encara que de vegades des de fora costi d'entendre), dins el sistema econòmic de base agrícola que ha imperat al país durant segles. Però l'economia de mercat actual és evident que ha superat per tots cantons aquesta manera de fer secular, i ara els amos de les velles propietats estan atrapats entre unes possessions que no poden abastar amb els seus mitjans i un mercat que no està de punyetes i que destrossa i arracona tot allò que no tingui una rendibilitat immediata, i una rendibilitat en diners.
El bosc dóna molts més beneficis que l'estrictament monetari, això tothom ho sap: des dels mediambientals, cada dia més valorats a la nostra societat, als de tipus lúdic o recreatiu (com anar-hi a caçar, bolets o porcs senglars), passant per molts altres. Però ve't aquí que el que preval és el del rendiment en diners comptants i sonants...
Herència i rendibilitat: dos conceptes que aquí no casen. I tanmateix, si anem a buscar a la font, l'una és la causa de l'altra: la rendibilitat a tota costa que exigeix l'economia actual és imposada pels grans trusts, les grans corporacions financeres, que provenen, directament o indirectament, de les grans herències, perpetuades generació rere generació i engreixades sense mesura i sense límit. I sense data de caducitat: les fortunes personals sobreviuen al seus titulars -en la persona dels seus hereus familiars-, i aquí es perpetua el problema (no el seu, és clar, sinó el de la majoria d'humans que han de suportar l'enorme pes, les condicions i les regles de joc que els imposa la minoria rica que es retroalimenta amb l'herència).
Un sistema hereditari universalitzat permetria dues coses: les grans propietats forestals desapareixerien com a tals perquè el marmessor de les herències (l'Administració) les repartiria entre els joves que volguessin dedicar-se al negoci de la fusta, això d'una banda; i de l'altra, el negoci forestal seria rendible perquè, paral·lelament, l'accés universal a l'herència -el dret a heretar- faria desaparèixer progressivament el volum excessiu i per tant la força desmesurada que tenen ara les altres grans propietats (financeres), les que condicionen la macroeconomia i totes les microeconomies del planeta.
[Foto de l'entradeta: www.lesmasies.org]
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
De prendre a qui ha guanyat fortunes i repartir-ho entre qui no ho ha fet, encara que no hagin mogut un dit per a guanyar un cèntim en la seva vida.
Parles de que el fruit del treball dels pares no passi als fills, sinó passi als fills de tothom, treballessin els seus pares o no.
És a dir, que els 10 fills d'una parella que no treballen sinó que viuen de les ajudes socials i de fer feina en l'economia submergida o traficar, rebrien cadascun el mateix que el fill d'una parella que s'hagués trencat les banyes per a pujar econòmicament.
És això el que defenses després de tanta xerrameca sobre els boscos?.
No es tracta de "prendre" res a ningú perquè vagi a parar a les mans de quatre aprofitats i a alimentar paràsits. Es tracta de posar un límit temporal a les fortunes (la mort del propietari), per evitar que s'enquistin i acabin criant paràsits, precisament. Aquestes "fortunes", que tu pressuposes guanyades amb esforç, anirien a parar a mans de qui "no ha mogut un dit per guanyar un cèntim a la vida", dius tu, però ¿és que no és així en el cas dels fills dels rics? Als 18 anys, que seria l'edat d'emancipació, ningú ha tingut temps de guanyar cap fortuna, company...
Segon punt: aquest "pagament", que tu et prens com una confiscació i una rapinya, jo el plantejo com un impost, però amb una característica transcendental: que seria L'ÚNIC impost que la gent pagaria a la vida. Més ben dit: mentre visqués, la gent només s'hauria de preocupar de fer rutllar els seus negocis i fer-se rics, com més millor. Si encara et sembla que estic "parlant clarament de comunisme", francament, noi, fes-t'ho mirar. L'únic comunisme que hi ha aquí és que el finançament inicial dels negocis (a l'edat de 18 anys) vindrien de la caixa comuna, que es finançaria dels llegats de la gent que abandonés aquest món, és clar. Et recordo que a una persona morta li és absolutament igual els "impostos" que li cobrin i allò que facin de la seva fortuna els vius. Potser tu trobes més normal que l'administració vagi retallant cada any part dels guanys dels ciutadans que treballen durament (com si fos un "premi": com més guanyes més pagues, quins collons!). A mi em semblaria més normal que l'administració es limités a fer de repartidora, de manera justa, dels impostos dels morts i a deixar en pau els vius. (Per cert, aquesta administració que pinto tampoc s'assembla gaire a la bolxevic, no et sembla?)
Tercera cosa: deixant de banda que la voluntat del testador és sobirana, i que per tant pot deixar els seus béns a qui li doni la gana (i per tant també a una hipotètica "caixa comuna"), si l'herència universal fos decretada per llei (que també és una possibilitat real), la persona que arribés al final dels seus dies tindria dues opcions: no fer res, i confiar que l'administració (una administració que s'assemblaria ben poc a la que coneixem, a l'administració actual, que és tan intervencionista com ineficaç) destinaria els seus béns a una bona finalitat (al famós "repartiment de la riquesa" i a la famosa "igualtat d'oportunitats", que ara se'n parla molt però no es veuen per enlloc);
o bé, segona opció, igual de legítima, decidiria gastar-se els seus diners "abans no anessin a parar a les mans dels fills dels altres" (que sospito, no sé per què, que seria la que triaries tu, amic Carles). Molt bé, doncs resulta que tant en un cas com en l'altre passaria el mateix: que el diner, que diuen que és la saba del sistema financer, oi?, circularia, i per tant donaria vida al sistema. I així s'evitaria que quedés enterrat, com passa ara, en els soterranis de Suïssa i a les caixes fortes de tots els paradisos fiscals de la terra (que a la llarga també acabarien desapareixent, per cert).
En fi, amb aquests tres punts t'hauria d'haver convençut, si més no, que no és pas precisament de comunisme, que parlo, ni en aquesta entrada ni enlloc del blog, que, com ja te'n deus haver adonat, té el DRET d'herència universal com a tema de fons, i no pas perquè sí.
A tu no ho sé, però a mi el que m'agradaria deixar als meus fills (filles, en el meu cas) seria un món on tinguessin assegurada la supervivència i la igualtat d'oportunitats per buscar-se la vida. Un món on determinada gent no hagués de viure de les "ajudes socials" ni veure's obligada a treballar a "l'economia submergida", un món on aquests conceptes, tal com m'ho imagino, ni tan sols existirien perquè haurien deixat de tenir sentit.
Salut, camarada!
En primer lloc agraeixo el temps que t'has pres en respondre.
Sí estàs parlant de comunisme, perquè parles d'una economia planificada per l'estat i on el govern ho tindria tot, bàsicament quan tothom morís (1 generació) tot seria titularitat d'ells, i ells decidirien a qui li presten capital per a les seves idees i a qui no.
El que estàs defensant és comunisme. Un totalitarisme d'estat, igual que el feixisme, on no es respecten els drets de l'individuu, com la propietat privada i la seva voluntat sobirana de deixar aquells bens a la família.
Actualment el capitalisme, i el liberalisme, són les formes millor de govern que coneixem. No són perfectes, però permeten a molta gent gaudir de llibertat, i progressar en la mida del seu esforç.
Si en coneixes alguna millor, t'escolto.
Crec que amb la teva mesura de prendre-li els diners de l'herència als fills, només aconseguiríem crear una dictadura d'estat: comunista, i l'efecte contrari del que busques: que més i més gent fosin pobres.
Simplement, si el resultat dels teus anys de treball no els pots llegar als teus fills, quin sentit té treballar?. Doncs això és el que faria tothom: el mínim. I cada cop l'estat tindria més. Cada cop subvencionaria més, i cada cop hi hauria més corrupció i ineficiència.
El que s'hauria de garantir és que tothom pugui estudiar independentment del que hagin fet els seus pares.
Per molt que hi hagués la teva herència universal, els pares que haguessin guanyat diners els invertirien en donar la millor formació als seus fills, així que quan en morir l'estat els robés els diners als seus legítims receptors (la família), els fills amb la millor formació serien la èlit.
Crec que és molt pervers voler robar els diners a qui els ha guanyat.
S'han de respectar les llibertats individuals i la propietat privada, d'aquesta manera afavorim que la gent que vulgui millorar el seu estatus s'ho treballi i ho puguin aconseguir.
Robar a qui ha treballat tota la vida no és la solució.
Donar de menjar als mandrosos que no s'esforcen perquè no volen, tampoc.
És clar que hi ha gent que hereta fortunes i no saben el que és esforçar-se. D'acord, el sistema no és perfecte. Però respecta les llibertats i permet que la gent prosperi, i això és més del que ofereixen les alternatives que conec.
Salutacions,
Carles
Tornes a insistir en el suposat comunisme de la meva proposta (i equiparant-la aquesta vegada al feixisme, déu n'hi do!), i jo et torno a dir que d'això res de res. Deus detestar molt el comunisme, i ho entenc, perquè jo també penso que va ser una cagada monumental i que estava ple d'errors, tant de de plantejament com de realització. I t'asseguro que per res del món voldria viure en una societat com aquella.
A veure si ens entenem: jo no parlo enlloc d'economia planificada, sinó de tot lo contrari. L'herència universal crec que tindria l'efecte precisament de diversificar immediatament l'economia, perquè tothom tindria un capital inicial per invertir-lo en allò que més l'abellís, sense que hi interferís cap intervenció de l'Estat (o amb la mínima; en tot cas, ja t'asseguro que molta menys que la de qualsevol govern de l'actualitat, de qualsevol país del món).
L'Estat seria dipositari dels capitals a repartir, res més. Seria un paper equivalent al del fiduciari que ha de guardar els béns rebuts en herència per repartir-los posteriorment, en el moment que toqui, entre els beneficiaris, els fideïcomissaris, que en el supòsit que tractem serien tots els joves en edat d'emancipar-se. Em sembla evident que aquesta estructura de funcionament el que faria seria permetre a tothom fer-se ric, sense cap trava ni cap límit. Que ho aconseguissin o no dependria del talent de cada jove per fer rendir el capital inicial, i no pas com ara que depèn de la sort o no de tenir uns pares rics.
Et preguntes, o em preguntes a mi, quin sentit té treballar, si no és per llegar el resultat del teu treball als teus fills. Doncs la resposta és ben senzilla, i es troba fins i tot a la Bíblia: per guanyar-se el pa, company, per guanyar-se la vida.
Treballar pensant en el dia de demà dels fills pot semblar un objectiu molt noble, i ho és, però no tot és tan bonic: les herències són font de moltíssimes disputes familiars, per començar, i endemés té un efecte pervers en forma de "xantatge emocional" envers els fills; però l'efecte més nefast que té és que, com que tots ens estimem els nostres fills, ens emmordassa a tots a l'hora de rebutjar i d'intentar suprimir les desigualtats descomunals que vénen d'aquest sistema hereditari: tothom accepta sense queixar-se que els rics, que tenen unes quantitats indecents de diners acumulats, perpetuïn els desequilibris enormes del món a través de successives generacions.
Acceptar aquesta sistema hereditari, ni que sigui com a mal menor, com fas tu, ens fa tenir a tots cua de palla. I per això el món no canvia, si no és a pitjor, malgrat els intents de tantes persones de bona voluntat que lluiten per fer un món millor.
Dius que el capitalisme i el liberalisme actuals no són perfectes, però que permeten a molta gent gaudir de llibertat i progressar en la mesura del seu esforç. Doncs jo et dic que, deixant-los com estan, però tocant-ne NOMÉS aquesta peça del mecanisme que és el sistema hereditari, la llibertat augmentaria en quantitat i qualitat, fins a ser un bé universal, i que la gent podria progressar realment en la mesura del seu esforç, perquè tindria els mitjans per fer-ho.
L'altre dia et deia, en el títol de la meva rèplica, que els extrems es toquen, i amb això volia dir que el comunisme amb la seva economia planificada des de l'Estat deixava la gent sense perspectives de futur i sense il·lusió per progressar, però el capitalisme fa el mateix per l'altre costat: amb l'acumulació de capital en unes poques mans deixa la majoria de la gent (i la majoria dels governs) amb molt poca capacitat de maniobra (amb il·lusions sí, perquè somiar és gratis, això rai), i el progrés individual és clar que és possible, dins el sistema capitalista, però a costa d'enormes esforços, perquè això que ha creat el capitalisme (i encara més des de l'ensorrament del monstre soviètic) s'assembla molt a una selva, i cada vegada s'endurirà més. Les quantitats de persones frustrades en un sistema econòmic i en l'altre són enormes, tant se val en quina proporció.
Si volem donar joc a tothom i que tothom pugui prosperar lliurement, sense haver de recórrer a les subvencions, a les beques, a la caritat, als serveis socials i a tots els altres recursos humiliants que permeten ara als ciutadans "menys afavorits" no ofegar-se del tot i anar tirant, ens cal jugar a un joc en què les cartes no estiguin marcades, i que tothom arrenqui de la mateixa línia de sortida. Després, com a les curses de velocitat, que guanyi el millor, i no com ara que solen guanyar els que surten cent, cent vint o dos-cents metres més endavant que els altres corredors perquè aquesta distància ja l'han recorregut per ells els seus progenitors.
Parafrasejant la teva pregunta sobre el treball, jo et faria aquesta: quina gràcia té jugar a un joc on els més rics tenen avantatge sempre i a més les regles del joc els permeten fer trampa?
No sé si hauré aconseguit fer-te canviar, ni que sigui una mica, el teu punt de vista sobre la meva proposta (si vols llegir més sobre el tema i tens una estona per dedicar-hi, pots clicar aquí: http://herenciauniversal.blogspot.com), però t'agraeixo igualment el teu interès i l'estona que hi has dedicat.
Una encaixada, Carles.