Tant me fa el que diguen els antisistema. Els
Estats Units continuen al capdamunt del meu rànquing de països acollidors del
món. Encara no porte ni 24 hores a la ciutat i ja tinc la sensació de formar
part de la ciutat. Aquesta és la primera parada per una ruta que ens portarà
també a Boston, Philadelphia i Washington. En tot cas, tinc la sensació d’estar
en la més europea de les ciutats americanes: un apèndix d’Europa un tant
extremat, hiperbòlic, monstruós.
La mesura de Nova York, com en totes les coses,
comença pel café. El que per a nosaltres
és una beguda poc més llarga que un “xupito”, ací medeix tres pams. Em costa
agafar deu sobrets de sucre –furtivament, els sis últims- per endolcir-lo com
cal. Si la proporció del café és aquesta, ni m’imagine les proporcions d’altres
coses.
Si bé és cert que una de les primeres coses que
crida l’atenció ésl’amabilitat, una volta passada l’aduana el turista pot patir
una sobredosi de sentits. I el que més crida l’atenció és la vista. NY No
presumeix d’edificis alts per caprici. La competició d’altura continua vigent
hui en dia, malgrat els perills que això comporta. I quan hom es resigna a
deixar de buscar el final dels gratacels i abaixa la vista el cor del
capitalisme transforma la ciutat en un missatge massiu: benvinguts. Passeu i
gasteu. Ho tenen ben muntat, ací.
Puaj!!